Governar la transició energètica

escriptor

Aquestes últimes setmanes, a l'Oficina a Barcelona del Club de Roma (situada al Palau Macaya, al passeig de Sant Joan), s'han produït una sèrie de converses, que no han transcendit als mitjans, entre alts representants d'entitats financeres, sectors econòmics i empresarials, per una banda, i experts i tècnics en energies renovables, diàlegs, fins ara privats, tendents a tractar d'aconseguir que el Govern de Catalunya intensifiqui les decisions per combatre el canvi climàtic a través d'una Nova governança de la transició energètica, el Manifest de la qual, ideat i redactat, amb consens, pel periodista i escriptor ecologista Santiago Vilanova (Olot, 1947), es donarà a conèixer el 20 de maig al Palau Macaya.

Aquest text -molt crític envers les elits polítiques i econòmiques mundials, així com cap a les grans institucions- ha estat signat ja per més d'un centenar de personalitats influents de la ciència ecològica, de la Universitat, del periodisme, de la tecnologia, de l'art, del sindicalisme, de l'economia i la filosofia. 

La qüestió és cada cop més clara: sense crear alarmisme -ni por, que potser és el que volen alguns grans poders perquè la societat no es mogui-, tothom que tingui un mínim de consciència i de responsabilitat del que significa la vida sobre la Terra coneix i reconeix que el futur més o menys immediat de la humanitat pot trobar-se en un accelerat perill de degradació a tots nivells, que en molts casos i llocs ja ha començat.

Aquest Manifest vol ser una nova crida perquè “el nostre Govern, al més alt nivell polític i mitjançant estructures transversals de gestió, pugui assolir amb eficàcia els objectius marcats pel Pacte Nacional per la Transició Energètica i per la Llei del canvi climàtic”, tot afegint que “La greu situació política que viu Catalunya no hauria de ser cap excusa per no avançar cap a aquest objectiu”, el de mitigar el canvi climàtic, “el repte més gran de la història de la humanitat”.

En efecte: el procés històric de l'evolució humana ens ha portat fins aquí, a través d'unes seqüències d'acceleracions tècniques, explosions demogràfiques i consums de recursos naturals, que s'han disparat en els últims setanta anys, que evidentment no han beneficiat a tothom de la mateixa manera, però que ja tenen uns costos ecològics -i econòmics- globals en forma de greus alteracions marcades pels extremismes climàtics accentuats. 

En aquest Manifest es repassen les moltes accions mundials per aturar les devastacions ecològiques, començant per la cimera de l'ONU a Estocolm (1972), la Primera Conferència sobre el Clima (Ginebra, 1979), la Cimera de Rio (1992, a la qual Vilanova assistí) i, en fi, tot el que vingué després del Protocol de Kyoto (1997), tenint en compte, abans, la forta pressió dels grans grups petroliers i de l'automòbil ridiculitzant per exagerades les previsions “catastrofistes” dels científics del clima.
El mal continua estant en el fet que “hom ha prescindit dels primers senyals que ens alertaren, els anys 60, sobre la imminència d'una crisi que seria, alhora, energètica i climàtica”, com va dir Jacques Grinevald, el 2008, en el Col·loqui Una Sola Terra, que organitzava des de 1989 el mateix Santiago Vilanova. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article