Els fanals dels nostres pobles estan plens de rostres riallers que ens miren de fit a fit des de les altures i ens inciten a votar. Tot i que queden lluny els anys de la sociovergència, en què el primer dia de campanya passava la furgoneta de pakistanesos i amb un tres i no res inundava mitja ciutat de banderoles de lona amb l’efígie dels candidats, els fanals continuen sent la millor talaia per a exhibir la rialla de qualsevol alcaldable.
És cert que la crisi econòmica de la primera dècada dels 2000 va deixar molt tocada la banderola electoral. La qualitat del material ja no era la mateixa, fins al punt que al primer cop de vent la lona s’esquinçava i sovint quedaven els ferros del suport pelats penjant dalt del fanal, cosa impensable en els anys noranta, quan els partits, especialment els que manaven, anaven grassos.
Ara diràs que el que es porta són els cartells de polipropilè, més dúctils, transportables i, sobretot, molt més fàcils d’instal·lar que les banderoles. Els polipropilens, més baratets que la lona, els sap col·locar, amb un parell de brides de plàstic, fins i tot el candidat més sapastre en qüestions de bricolatge. Són versàtils i resistents, tot i que -si són de mala qualitat- al cap d’uns dies fan peneta de veure.
El que no està mai en crisi en temps d’eleccions és el Photoshop. Renoi, quin invent! El Photoshop trau panxes, liquida papades, allisa colls, emblanquina dents, endolcix rostres i elimina potes de gall al candidat -o candidata- més rebregat. Sàviament administrat sobre el primeríssim primer pla de l’alcaldable, pot convertir el candidat més indòmit i rocós en figura de porcellana, fràgil i fina, al qual qualsevol mare li confiaria a ulls clucs el seu nadó de pit.
I és que, amics meus, si les eleccions són la festa de la democràcia, no hi ha dubte que la campanya electoral és l’orgia del Photoshop.
