Ciutadans democràtics digitalment competents

Drs. en Ciències de l'Educació

Si revisem la literatura sobre aquesta temàtica de la ciutadania digital podem veure que no hi ha una sola definició d’aquest concepte. Des d’una perspectiva educativa entendrem que l’individu necessitarà coneixements declaratius (referents a allò conceptual), habilitats (tant personals com professionals) i actituds (que li han de permetre participar en una societat digital).

Un ciutadà digital no només es forma en contextos formals (centres formatius) sinó que també ho fa en els no formals (per exemple en acadèmies d’idiomes) i en els informals (per exemple viatjant) i ho fa de manera permanent i al llarg de tota la seva vida. Els diferents contexts i moments en els quals aprèn, no sempre de manera conscient, han afavorit l’aparició d’un concepte molt interessant que és el d’aprenentatge invisible. Aquest fa referència a aquella adquisició de coneixements que es fa sense tenir-ne una consciència específica però de manera constant.

Aquest procés de construcció de coneixement que es produeix més enllà de les aules d’un centre de formació i que està “gestionat” pel mateix subjecte és una de les principals raons per les quals el Sistema Escolar entra en crisi. Des de fa un parell de dècades, més o menys les mateixes que fa que es va produir l’explosió de la xarxa Internet, que l’escola (entesa en sentit genèric) deixa de constituir el centre del saber i del coneixement per excel·lència per a convertir-se en un facilitador el procés d’aprendre especialment en l’etapa de la infància i de l’adolescència. Tot i així, continua sent el principal responsable de la formació en competències bàsiques del ciutadà. La competència digital i la democràtica en són dues de les fonamentals.

El Consell d’Europa l’any 2017 defineix i sintetitza de manera clara quins han de ser els deu dominis de la competència digital ciutadana (CDC): privadesa i seguretat, e-presència i comunicacions, competència digital, aprenentatge i creativitat, accés i inclusió, drets i responsabilitats, salut i benestar, ètica i empatia, consum responsable i participació activa. Són aquests dominis els que haurà de desenvolupar qualsevol ciutadà per tal de poder-se considerar socialment competent. Serà sobre aquestes que s’haurà de trobar un equilibri entre el treball que faci el mateix subjecte i la formació de base que aquest rebi en el context formal. Del treball que facin, en aquest sentit les institucions educatives dependrà en gran mesura que la ciutadania esdevingui competent democràtica i digitalment.

En certa manera, els sistemes educatius, hauran d’assumir el reptes de contrarestar l’aparent involució que sembla tenir Europa quan el desenvolupament dels principis democràtics des d’un punt de vista social. De totes les dimensions que hem mencionat quant a la CDC haurem de posar especial atenció en: la competència digital, la inclusió, els drets i les responsabilitats, l’ètica, el consum responsable i la participació, ja que han de constituir els eixos fonamentals de l’educació en un context digital.

L’educació ha d’evolucionar, necessàriament, del context local al global, de la planificació, l’organització i la gestió, definida exclusivament per la institució escolar i el docent on la tecnologia era només un mitjà o un recurs que s’usava de manera esporàdica a entorns tecnològics organitzats i gestionats de manera conjunta entre docents i estudiants i tenint en compte que hi ha molta més informació fora que dins del centre. Generar entorns que han de garantir l’accés a la tecnologia i la informació en igualtat de condicions per a tothom. És en aquest sentit que hem de considerar les diferències socials quant a l’accés a la tecnologia, al mateix temps que abordem les situacions d’iniqüitat tecnològica per tal de preveure-les o contrarestar-les, si és el cas.

Ens referim a la Iniqüitat tecnològica com la dificultat per accedir als recursos tecnològics i per a tenir connexió a la xarxa. No tenir-los a l’abast constitueix una barrera clara per al desenvolupament de la CD ciutadana tant des de la perspectiva personal com social i també professional.

Que la tecnologia no sigui un altre motiu de discriminació i desigualtat és responsabilitat no només de l’educació sinó també de les polítiques públiques. Aprofito que estem en temps de campanya electoral per a convidar a les diferents formacions polítiques a considerar la necessitat de tenir línies estratègiques en les seves propostes orientades a prevenir i combatre la iniqüitat digital. D’una altra manera la “pobresa digital” serà un altre tipus de segregació ciutadana.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article