L’envelliment de la població constitueix una de les principals tendències socioeconòmiques dels països i àrees desenvolupades del món. D’aquesta tendència, Catalunya no se n’escapa i, ni molt menys, les Terres de l’Ebre. De fet, i com molts ja sabeu, l’envelliment a les Terres de l’Ebre és clarament superior a la mitjana catalana i, en particular, és el més alt de tots els àmbits territorials en què es divideix Catalunya.
Per posar una mica de dades, a les Terres de l’Ebre un 22.3% de la població té més de 65 anys, per un 18,8% a tot Catalunya. Però, a més a més, des del 2008, i coincidint amb la reducció de la població total, aquest envelliment no ha fet més que progressar amb claredat (el 2008 la taxa era del 19,4%). I, per acabar d’adobar-ho, les projeccions per part de l’Idescat no són gaire optimistes precisament.
L’envelliment exhibeix un registres fins i tot superiors en les àrees més rurals i els municipis no capitals del territori. A la Terra Alta, la taxa és d’un molt substancial 29,1% i a la Ribera d’Ebre del 24,1% i creixent, per exemple. L’augment de l’envelliment territorial s’explica no només pel moviment natural (menys naixements i augment d’esperança de vida), sinó també per a la sortida neta de població en edat laboral.
L’envelliment resultant, que per una banda pot ser una oportunitat per a certes activitats econòmiques relacionades amb el benestar de la gent gran, implica, en termes globals, però, un greu problema macroeconòmic territorial. Menys actius (població en edat laboral que vol treballar) condueixen a menys activitat econòmica, menor protecció de medi i menys incentius per a l’atracció de talent. En conseqüència, la reducció combinada de la població ebrenca amb el creixement de la taxa d’envelliment configuren un desafiament de primera magnitud per al nostre territori.
Constitueix, per tant, una prioritat estratègica (sinó la principal) fer alguna cosa per aturar aquesta tendència i, convenientment, trencar-la. Altres regions com Aragó o Castella i Lleó fa temps que ho intenten amb uns resultats poc convincents. Tenim alguna idea d’algunes de las actuacions a fer amb un horitzó de llarg terme: formació, infraestructures, promoció i marca territorial, ajuts per a instal·lació d’empreses, etc. Gens fàcil. El tema és que les Terres de l’Ebre tenen un potencial socioeconòmic, en el qual sempre he cregut (i continuo creient-hi a hores d’ara), amb una localització on es creuen l’eix de la vall de l’Ebre amb el corredor del Mediterrani, no podem resignar-nos-hi. Necessitem que Terres de l’Ebre, el seu envelliment, i la seva caiguda demogràfica tinguin la consideració que és mereixen en el marc de les polítiques públiques de redreçament territorial del país.
