Frontera i frontissa (Vega dixit)

Vaig una mica tard, ja ho sé, però acabo d'acabar Terres de l'Ebre, frontera i frontissa, el llibre de Francesc Xavier Vega editat per Pagès fa 2 anys. I ara que per tenir-lo ràpidament a mà sempre que em face falta l'he deixat a aquell racó que tots tenim a la petita biblioteca de casa que porta aquell nom no escrit d'imprescindibles, em pregunto com és que he tardat tant a llegir-lo. No me'n puc fer raó. I això que, entre espectacle i espectacle del Litterarum, vaig comprar el llibre aquell maig del 2017 a la Fira del Llibre Ebrenc, a Móra, signat per l'autor, és clar. Malgrat això, sí que crec que podria intentar explicar-vos per què aquest llibre ha acabat aquí, al racó més bonic de tots.

“Xavier Vega forma part d'aquell privilegiat grup de persones que destaquen tant per la raó teòrica... com per la raó pràctica -actuar i transformar la realitat”.

La Montserrat Roig ja va confessar a Molta roba i poc sabó que “incapaç com em veia de transformar el món […] vaig decidir escriure'l”. Però Xavier Vega forma part d'aquell privilegiat grup de persones que destaquen tant per la raó teòrica -pensar i escriure- com per la raó pràctica -actuar i transformar la realitat-. És filòsof i professor i ha estudiat l'impacte del pensament alemany -especialment de Herder i Nietzsche- en el nacionalisme català. Però a més de regidor del seu poble, de Flix, també ha estat delegat territorial a les Terres de l'Ebre, primer d'Educació i en acabat de Cultura, durant el primer i el segon govern tripartit, respectivament. 

Van ser uns executius que, més enllà de com foren coneguts popularment, a l'autor li agrada d'anomenar catalanistes i d'esquerres. Per a ell, el matís és important, el nom fa la cosa i al llarg de tot el llibre. També quan posa en circulació el mot tortosisme, aquell natural afecte a la ciutat natal que podríem enllaçar amb una capital del segle xxi, ebrenca i ben catalana. I alhora quan el contraposa a l'històric i moribund tortosinisme, aquell que, fins a bona part del segle xx, arribava a negar que aquelles terres -les del segon terme municipal més gran de tot l'Estat- no només no eren catalanistes sinó que ni tant sols eren catalanes. “Tortosins, ni catalans ni valencians”, com afirmava, entre d'altres, el periodista Ramon Vergés Paulí el 1909 a Espurnes de la llar. Com han canviat les coses. 
Però la cita forma part d'un dels molts textos històricament valuosos reproduïts a l'antologia de Frontera i frontissa, al costat, entre molts d'altres, dels de Sebastià Juan Arbó i Artur Bladé i Desumvila. L'escriptor rapitenc va escriure la novel·la Terres de l'Ebre el 1932 -el nom que fa la cosa, tot i que es referia al tram final del riu i al Delta. I el memorialista benissanetà va posar en circulació el mot ebrenc a partir del seu retorn definitiu a Catalunya el 1961 després del seu llarg exili, tot i que ell utilitzava molt més l'expressió Ebre català que la de Terres de l'Ebre. 
Aquesta última no es va consolidar fins al tombant de mil·lenni quan, de la mà de la Plataforma en Defensa de l'Ebre, vam canviar les mentalitats -les nostres i les del altres- i vam passar de ser la Quinta Província a les Terres de l'Ebre, en T majúscula. I ara som allò que en podríem dir la Catalunya profunda. Com han canviat les coses. Parlant del “no al transvasament”, tinc també per començar Generació #LoRiuÉsVida. Biografia del jovent en temps de lluita a les Terres de l'Ebre, el llibre del morenc Àlex de la Guia i la tortosina Núria Caro editat per Cossetània aquest 2019 i que també em van signar el autors aquest Sant Jordi, com ha de ser.

Però tornem a Frontera i frontissa. En ser un llibre de referència, Vega també cita i es val dels autors que han pensat i repensat el territori i dels seus treballs, d'això es tracta: els del també flixanco Josep Sánchez Cervelló, el rossellà Miquel Àngel Pradilla, els tortosins Josep Maria Franquet Bernis, Agustí Agramunt Bayerri, Jacobo Vidal Franquet, Joan Moreira Ramos -que tot i haver nascut a Lleida deia que havia nascut a la capital de Ponent “per casualitat”- o aquest vilanoví enamorat de l'Ebre i per això afincat a Orta que és Xavier Garcia Pujades. 

Però Vega, a més a més, més enllà dels contemporaneïstes, té una mirada de llarg abast, de la Ilercavònia a la Vegueria passant pel riu com a frontera entre la República i el franquisme però també entre Roma i Cartago. I, entremig, totes les arrels antropològiques que ens defineixen, els símbols i els rituals: la jota, les bandes de música, la cultura de  l'arròs, la festa de Sant Antoni i, malgrat tot, els bous. Amb tot això, i ara també amb aquest llibre sota el braç -o al racó més bonic de la petita biblioteca de casa- els que són del nord, de Flix, i els que som del sud, d'Alcanar, tots els que esteu entremig i els de més enllà, encara, Matarranya, Maestrat i Ports, ho sabem molt bé: frontissa. Països Catalans.