Proclius com som a posar tots els polítics al mateix sac, ens passem la vida malparlant de tots de manera igual, en els mateixos termes: diputats, alcaldes, senadors, consellers, ministres i tota la seva cort. En desconfiem en tot moment, en una generalització abusiva que, sovint, la realitat de tots els dies sembla confirmar-nos. De raó no ens en falta perquè la política sembla regida per unes normes ètiques pròpies (o de falta d’ètica, si ho prefereixen) que tenen poca cosa a veure amb l’ètica del dia a dia en la vida d’un ciutadà de carrer, com ara vostès o jo. És com en política et poguessis permetre decisions –o te les haguessis de permetre a la força– que “normalment” han estat mal vistes, que considerem reprovables des d’un punt de vista ètic. És com si la política visqués en una realitat paral·lela a la nostra, com si la seva ètica fos una altra al marge dels mortals comuns.
L’ús de la mentida n’és un bon exemple. En el nostre dia a dia, detestem aquells que menteixen a totes hores, estan mal vistos. En política, però, el recurs a la mentida, per descarada i escandalosa que sigui, és un instrument més, tolerada i tolerable, entesa com una eina legítima a la qual no cal donar més importància, segons sembla. Aquesta ètica a banda, fora de pista, és sovint, l’origen de bona part de la desafecció política.
la generalització abusiva i fàcil sobre l’univers polític ens porta a ser injustos amb una classe de polítics que la majoria de vegades ben poca cosa tenen a veure amb els dirigents sospitosos de gamma alta: els alcaldes i regidors de la majoria de pobles del país
Al meu entendre, però, la generalització abusiva i fàcil sobre l’univers polític ens porta a ser injustos amb una classe de polítics que la majoria de vegades ben poca cosa tenen a veure amb els dirigents sospitosos de gamma alta: els alcaldes i regidors de la majoria de pobles del país. No els parlo dels alcaldes de les ciutats grans o mitjanes –que ben sovint pequen dels mateixos defectes de la gran política, contaminats per la lògica sectària dels partits i les adhesions incondicionals–, sinó dels alcaldes i regidors de pobles petits que decideixen fer el pas en la gestió municipal emborratxats a parts iguals de voluntat de servei, una certa dosi d’amor patri, responsabilitat col·lectiva i una inconsciència tremenda: la majoria no saben on es posen, no són conscients de la dificultat administrativa que implica un Ajuntament avui dia i, sobretot, no tenen ni idea del malparits que podem arribar a ser els seus conciutadans, encara que els haguem votat. Jo no crec que hi hagi una feina –si se n’ha de dir feina– més desagraïda que la d’un alcalde de poble, i fa temps que ho dic: els proclamo la meva admiració perquè durant quatre anys suaran la cansalada col·lectiva sota la despietada crítica de la gran majoria dels seus veïns i sota la sospita permanent –encara que no estigui gens fonamentada– de nepotisme, favoritisme, “enxufisme”, amiguisme i altres temptacions vàries.
És veritat que també hi alcaldes que són fills del caciquisme etern i atemporal, nostrat, i això també compta, però en molts casos el principal mal dels que decideixen fer el pas endavant no és cap altra cosa que la responsabilitat, la il·lusió i la inconsciència.
El que vull dir és que a aquestes alçades, quan tots sabem que sovint costa Déu i ajuda fer llistes electorals a molts pobles, atès que són poquíssims els que hi volen anar, tots plegats hauríem de ser una mica més benevolents amb aquells que sí que decideixen dedicar part de la seva vida a mirar de comandar i millorar la vida municipal.
Lògicament, cal vigilar la seva gestió, s’hi ha d’estar a sobre, però sense perdre de vista que treballen per nosaltres –sense que nosaltres vulguem fer-ho– i que , per tant, de partida, fins que no demostrin el contrari, requereixen un cert agraïment per part nostra. Perquè, al pas que anem, a molts pobles ningú no s’hi voldrà posar, mentre tots ens omplim la boca, això sí, d’un dels mantres dels nostres temps: la participació és una cosa molt guai. I té pebrots que ens passem el dia parlant de la necessària participació ciutadana en les societats democràtiques i que, alhora, arrenquem a córrer en el moment que ens suggereixen integrar-se en una candidatura municipal.
