Els estius al camp

A la Simpàtica fins i tot hi tenien una església; la capella de  Montserrat on el llegendari mossèn Manya feia cada diumenge l’única missa en català de tot el bisbat.
A la Simpàtica fins i tot hi tenien una església; la capella de Montserrat on el llegendari mossèn Manya feia cada diumenge l’única missa en català de tot el bisbat.

Les vespres de Sant Joan coincideixen amb l'inici de les vacances escolars. A meitats del segle passat aquestes dades suposaven un dels elements més significatius de la vida tortosina. Moltes famílies es traslladaven temporalment a viure a les cases de camp entorn de la ciutat que es perllongava durant més de dos mesos fins al mes de setembre amb la festivitat de la Verge de la Cinta.

El clima dels estius a la ciutat de Tortosa ha estat sempre particularment rigorós per la calor i la humitat anxovada en un teixit urbà encaixonat pels contraforts muntanyosos dels castells. Això ha fet que la gent procure trobar llocs on les condicions siguen més confortables, fugint de la vall del riu per accedir a les alçades del seu entorn, siga a la riba esquerra com a la
riba dreta més enllà de Jesús i Roquetes.

El 1894, després d'unes llargues obres, amb interrupcions freqüents segons el color de l’ajuntament, s’obrí la que per definició popular s’anomenaria carretera Simpàtica. Fins aleshores per accedir als “Cuarteles de San Francisco” (avui Hospital Verge de la Cinta), al fortí d’Orleans i a les planes de darrere, calia fer un camí dificultós ple de corbes des del Rastre o des de Caputxins. L’obra no va estar exempta de problemes i polèmica; fou considerada inútil pels forts pendents que en farien difícil la utilització pel transport en carros tirats a sang; també els militars al·legaven que suposa trencar la muralla que unia les fortificacions de les Casernes amb el fort d’Orleans.

Durant els anys següents es començaren a construir cases d’estiueig entorn de la carretera Simpàtica, algunes de les quals de singular valor dins els paràmetres de l’arquitectura modernista. En general eren cases relativament petites sense instal·lació elèctrica i amb aigua procedent solament de les pròpies cisternes. Per altra banda, el fet d’haver d’accedir-hi caminant feia que les noves construccions no se situessen molt més enllà d’un quilòmetre respecte als carrers de l’eixample de Tortosa (entre un quart d’hora i mitja hora de pujada). Quan les persones més adinerades començaren a disposar de vehicle aquesta distància es va allargar, fins a arribar a les mansions de Joaquín Bau i del Marqués de Santa Coloma, que situaren el límit durant molts anys.

Les limitacions d’infraestructures canviaren molt cap a 1950 quan es constituí la Comunitat de Regants de Mig Camí que construí un gran dipòsit al qual bombejaven aigua procedent del canal de recs de l’esquerra de l’Ebre que passa sota la ciutat. Amb llum, aigua, millora dels camins i disponibilitat de vehicles, l’àrea de cases de camps es va anar estenent. Aquesta dinàmica es féu extensiva en totes les direccions a altres indrets de l’entorn de la ciutat (el Célio i Sant Josep de la Muntanya, al nord; Caputxins cap al sud). En qualsevol cas, però, hi havia diferències, no tant de les característiques constructives sinó per la consideració social que mereixia cada zona. Segons expressions populars d’aquells anys hi havia la zona del pollastre, la del conill i la de la sardina, com la definició de les cases com a xalets, masets o muntanyes; fins i tot la bassa d’aigua que en alguns casos se l’anomena piscina, tot i no ser-ho, o es quedava en llac, sovint de forma rodona perquè la seva construcció resultava més barata. Totes denominacions sempre en funció de la zona i el poder econòmic de la majoria de propietaris del lloc (els rics, els “de mitja mà” o els empleats).

A darreries del segle XX la tendència dels tortosins a viure tot l’any al camp es va anar accentuant i no exclusivament per a les classes benestants sinó per a àmplies capes de la població. Les urbanitzacions i parcel·lacions, legals o il·legals, es van desplegar arreu fins al punt de convertir Tortosa en una de les ciutats de Catalunya amb un índex més elevat de residències habituals fora de la ciutat estricta. Això crea una important confrontació l’any 1985, quan els arquitectes responsables de l’elaboració del Pla d’urbanisme, figures destacades de Barcelona, pretenien tallar de cop aquest creixement de cases de camp, amb criteris proteccionistes establint com a norma la necessitat de grans finques per bastir una casa, proposta que de cap manera resultava aplicable a la cultura tortosina d’“un jornal com a màxim per a cada casa”. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article