Cambalache

Profesor de filosofia a l'institut J. Bau de Tortosa

“Siglo veinte cambalache, problemàtico y febril! El que no llora no mama, y el que no afana es un gil”.
 (Enrique Santos Discepolo.
Cambalache)

Sempre he procurat defugir actituds, idees i persones que es creuen en possessió de la veritat, que pensen que tenen sempre la raó. Tot i això, més vegades del que voldria, he caigut en el parany de creure o pensar que eren els altres els qui estaven equivocats.
Aquesta manera de pensar i d’actuar, en un mateix i en altres, dificulta la relació, fa difícil la convivència i impossibilita tot tipus d’acords o confluències. Amb actituds dogmàtiques no es va enlloc, i, menys en política.

L’exercici de la política, sigui en l’àmbit local, sigui en àmbits més generals o globals requereix una predisposició, natural o apresa, al diàleg, a la negociació, a la proposta i també a la confrontació, a la dissidència... perquè ningú té del tot la raó ni cap idea és posseïdora de tota la veritat.
El caràcter dialèctic de la política i del seu exercici comporta, a la vegada, que aquestes premisses, enunciats o principis que la fan possible, siguin clars i consistents i no circumstancials o hipotètics. Si els qui es dediquen al noble exercici de la política, de manera circumstancial o “professional” no ho tenen clar, més val que s’afanyin en altres negocis, els serà de més profit per a ells, i, sobretot per a la resta de ciutadans.

Deia el filòsof i dramaturg Gabriel Marcel que “quan un no viu com pensa, acaba pensant com viu” justificant així el que fa o ha fet, i manifestant, a la vegada, una manca de projecte o de proposta.

Tot això ve a compte de “l’espectacle” al qual hem assistit amb motiu de la constitució dels respectius consistoris i del repartiment dels diversos “bastons” de govern. N’hem vist de tots colors, amb protagonistes diversos, hem assistit a tot tipus de combinacions, pactes i acords per tal, uns, de garantir la seva continuïtat, altres per impedir que uns tercers hi siguin o per “fer fora” als qui portaven anys en el càrrec. Trobar-li una explicació raonable a tot plegat és, a hores d’ara, una quimera. La conveniència, les circumstàncies, el “currículum ocult” ho acaben per “justificar” tot. Com, si no, es pot entendre el veto a certs pactes i en certs llocs o circumstàncies en funció de l’aplicació de l’article 155 de la Constitució quan en altres això no s’ha tingut present? Per què, per exemple, Tortosa no ha estat un d’aquests cinquanta municipis on socialistes i independentistes han pactat? 

Pel que sembla, però, “l’espectacle” té una segona part: el “quid pro quo” en el qual es veuran implicats diputacions, consells comarcals i altres institucions. Potser després “entendrem millor” allò que ara ens resulta estrany o difícil.

Tot plegat no fa la sensació de ser quelcom seriós, qüestió aquesta que no sé si, ben pensat, preocupa gaire a uns i altres. És clar que també hi ha situacions serioses i coherents, que és el que hauria de ser norma a seguir i no excepcionalitat.

Quan els que anem a votar ho fem en “clau ideològica” pensem que amb el nostre vot hi va un projecte, una manera d’entendre el país, la ciutat, el barri, la salut, l’educació, etc. Aquest projecte, que fem nostre, l’haurem de debatre, explicar i compartir amb altres que pensen de manera diferent, però no contrària, i aquí hi entren els acords, els pactes. Per això existeixen els diferents partits o forces polítiques, perquè tenen i pensen en projectes diferents, tots ells, segons els seu respectable punt de vista, els millors per a la ciutat, poble, país, etc. En aquest necessari debat hi ha, evidentment, projectes incompatibles i per aquest motiu el fi no justifica el mitjans, perquè “no tot s’hi val”.

No és d’estranyar, per tant, que per als qui entenem les coses de la “res pública” des d’aquesta perspectiva, el que hem vist i continuarem veient  ens sembli comèdia barata, pur Cambalache, i que, al cap i a la fi, ens soni a tango.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article