L’incendi de la Ribera d’Ebre i la necessitat d’un Acord nacional sobre el model territorial. De les paraules als fets

Doctor en Dret
@xavforcadell
www.xavierforcadell.cat

El nostre és un país que s’està despoblant a determinats territoris, ja ho hem dit, però això té conseqüències a mitjà i llarg termini, i ja n’hem començat a veure. Ha estat a la Ribera d’Ebre, però demà pot ser a la Catalunya Central o al Pirineu

El maleït foc que ha cremat a la Ribera d’Ebre, i a una part també del limítrof territori de les comarques de Lleida, ha posat de nou en evidència que el model territorial de Catalunya continua essent, dècades i dècades després -i ja clama al cel-, una de les assignatures pendents que tenim com a país.

Aquests dies ha cremat una part molt important d’uns municipis poc poblats, però amb termes municipals amb extensions territorials importants. S’ha posat de nou en relació els elements de territori i població, i conseqüentment els mitjans per afrontar els reptes econòmics i territorials. Des d’una certa distància física crec que, sense ser expert en aquest terreny per parlar-ne amb propietat, les feines d’extinció i el treball dels diferents experts i cossos que hi han intervingut han estat molt bones. El mateix diria respecte de la imatge de prioritat institucional que s’ha mostrat, amb les màximes institucions polítiques del país a peu de terreny. Malauradament el foc va cremar, afortunadament es va actuar amb celeritat i professionalitat, i en pocs dies -malgrat que varen ser eterns- la situació es va controlar. Durant aquests dies la Torre de l’Espanyol, Flix, Maials... han estat omplint titulars i notícies, i la ciutadania de Catalunya n’ha estat pendent, i s’ha sentit aquest territori com a seu també; per tant, un element cohesionador de primer odre. Però i ara què? Ara són els habitants d’aquest territori els que s’han quedat custodiant-lo com sempre, i avaluant els danys que davant la seva impotència el foc va anar devastant, sense saber ben bé com tirar endavant novament, davant uns fets que suposen un xoc emocional i econòmic gens fàcil d’assumir, mentre la seva quota de notícia va desapareixent progressivament. 

Mirant-ho des de la preocupació i l’interès, però, m’han vingut al cap dos imatges que es retroalimenten. La primera, una conversa que fa un temps tenia amb els responsables de la Pau Costa Fundation, joves professionals catalans amb clara mirada europea i especialitzats en aquesta temàtica, on m’explicaven que les polítiques actives en matèria i gestió forestal i territorial són les que avui estan apagant els focs que no s’encendran demà; és a dir, avui cal fer política i no només gestió de la prevenció d’incendis, i això només és possible entenent i estant a prop del territori. La segona, el malestar unànime que s’evidenciava de les entrevistes als veïns d’aquests municipis on manifestaven de forma clara el seu sentiment d’abandonament sovint per part de l’interès governamental.  

Totes dos idees es basen en el mateix, i n’hem parlat manta articles en aquestes pàgines: equilibri territorial, promoció econòmica, desburocratització, país en xarxa, modernitat institucional, etc. 

El nostre és un país que s’està despoblant a determinats territoris, ja ho hem dit, però això té conseqüències a mitjà i llarg termini, i ja n’hem començat a veure. Ha estat a la Ribera d’Ebre, però demà pot ser a la Catalunya Central o al Pirineu. I això és massa seriós per no afrontar-ho des d’ara mateix amb rigor i prioritat. No podem tenir un país tan desequilibrat, tan poc ben comunicat internament, amb un funcionament de les administracions tan rígid, amb una pagesia que estem conduint a la seva extinció, quan de fet sort en tenim d’aquesta pagesia que s’estima i custodia el territori com ningú. I tot això no és fàcil de resoldre certament, però si no ens hi posem i des del màxim nivell polític, institucional i econòmic s’impulsa definitivament un acord estable i durador sobre el nostre model territorial, arribarem massa tard, i les conseqüències són imprevisibles per nefastes. Catalunya té la mida prou idònia per gestionar-la i governar-la com un tot que es retroalimenta, com un país amb xarxa ben cohesionat, ben dimensionat, que ha de saber aprofitar les riqueses d’arreu i canalitzar les oportunitats... i que des de la progressivitat ha de saber definir un gran acord estable i durador per viabilitzar un model que des de l’asimetria ha de ser l’antítesi del que tenim avui. 
Diumenge passat al vespre mentre conduïa escoltant atent la ràdio rebia ja la informació que el foc a la Ribera estava a punt de ser controlat. El resum seria un incendi que havia arrasat moltes hectàrees abandonades a un territori que a poc a poc es despobla, malgrat que té moltes oportunitats si s’hi posa intel·ligència i suport institucional. Mentre ho escoltava m’envaïa una certa ràbia en veure com temes tan rellevants no s’afronten amb més determinació. Mentre mirava atentament la carretera arribava a una cua de retenció quilomètrica a l’Àrea Metropolitana, mentre per la ràdio donaven també la informació que estàvem assistint a un dels episodis de contaminació ambiental més greu dels darrers temps, amb una espessa boira que et fa pensar que allò no pot ser bo de cap manera. Entre les dos notícies no hi ha més de dos hores de distància. A un lloc es pateix pel despoblament i el risc d’incendis i la manca d’oportunitats, a l’altra la gran Barcelona es converteix en un embut on estem accedint més del 70% de la població de Catalunya que alhora traspua problemes greus amb la mobilitat, l’accés a l’habitatge, la contaminació atmosfèrica... i el més fomut de tot: des de fa dècades en parlem, però no fem, no actuem amb la contundència que cal, i ara és ja molt urgent. Tant de bo la Ribera d’Ebre aquests dies ens haigue fet despertar una mica més la consciència, i anem passant de les paraules als fets.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article