El 12 de juliol es compleix el 60è aniversari del traspàs d’en Carles Riba (Barcelona, 1893-1959), un dels noms il·lustres de les lletres catalanes del segle xx: poeta, narrador, crític literari, traductor i acadèmic. La seua producció lírica compta amb obres tan significatives per a la poètica en llengua catalana com: Primer llibre d’Estances, Segon llibre d’Estances, Tres suites, Elegies de Bierville, Salvatge cor i Esbós de tres oratoris.
Com a catedràtic de grec tenia un bon coneixement de les llengües clàssiques, fet que el va portar a la realització d’acurades traduccions per a la Fundació Bernat Metge de l’Odissea d’Homer, així com d’obres d’Èsquil, Kavafis, Plutarc, Sòfocles. A la vegada, va traduir clàssics de llengua anglesa i alemanya com Hölderlin, Poe i Rilke. Va ser membre de l’Institut d’Estudis Catalans i vicepresident de la Institució de les Lletres Catalanes durant la II República. El 1939 va emprendre la ruta incògnita, va sofrir el dur exili exterior a l’estat francès, i va passar per la residència d’intel·lectuals de Montpeller on va coincidir amb el memorialista benissanetà Artur Bladé i Desumvila.
Les arrels familiars el vinculen a la riba baixa de l’Ebre. El seu pare, Tomàs Riba, era tortosí i va ser un dels primers ebrencs que va conrear el català literàriament en el període de la Renaixença. Cal destacar igualment la seua relació amb un poeta nostrat il·lustre, Mn. Tomàs Bellpuig, igualment vinculat a la Fundació Bernat Metge com a traductor dels clàssics llatins.
Justament el seu traspàs ens porta a una efemèride molt remarcable, un fet lingüístic històric a reivindicar. La cultural revista Geminis (1952-61), que va aportar una mica d’aire fresc literàriament a la Tortosa de la postguerra, va treure a la llum la primera esquela mortuòria en català d’ençà del 1939 en el seu número 40, corresponent al juliol de 1959. Aquesta esquela esdevé el viu i malaurat espill de l’intent de genocidi cultural que portava a terme el franquisme, atès que en 20 anys no s’havia permès ni tan sols poder acomiadar periodísticament una persona en la nostra llengua. A la vegada, reivindiquem aquest episodi periodístic històric per l’homenatge particular que volien retre uns joves i entusiastes literats com Gerard Vergés, Manuel Pérez Bonfill i Jesús Massip a un dels grans poetes catalans de la centúria. S’expressava de la següent manera:
“Exemple viu de fidelitat, poeta, intel·lectual europeu i català, mestre de joventut, ha mort. Tortosa, arrel de la seva sang, està de dol. Déu li ha donat el premi de la vida, germans en la fe feu-li la caritat d’una oració”.
Paral·lelament, el poeta Vergés li dedicava una emotiva epístola A Carles Riba en su muerte, dintre de la seua habitual secció Cartas de la provincia. S’escrivia en la llengua que es podia, com a membres de la generació de l’exili interior (igualment dur i alienador), però es transmetia un missatge universal de reconeixement perpetu als grans homenots de lletres. La crítica literària vergesiana era veritablement sublim:
“He dicho antes que era apasionado en sus versos, en cambio, supo subordinar el sentimiento a la idea. Idea y sentimiento son una antimonía con la que los poetas se traen desde siempre un juego endiablado. De ese modo los eruditos pueden dividir la poesía (una de tantas clasificaciones) en cordial y cerebral. Lo que verdaderamente importa – como en el caso del poeta Riba- es que esa submisión se haga sin menoscabo del sentimiento”.
Tanmateix, Jesús Massip li dedicava, en aquest número tan il·lustratiu del tarannà que els movia, l’editorial “In memoriam”. Feia dos anys ja havia redactat al número 33 una extensa crítica literària que portava com a titol “Con la poesía de Carles Riba”. Els llavors joves literats tortosins feien bandera de la relació que havien tingut amb una glòria insigne de la poètica catalana amb arrels ebrenques. Massip, poeta excels igualment, li va compondre un dels seus habituals i bellíssims poemes com a comiat.
S’ha decantat definitivament
la testa venerable Carles Riba
testa de test romana te’n recordes?
al reclam de la terra va l’argila.
Portaves la paraula com penyora
de llum, i la encenies cada dia,
cada vegada que parlaves, sobre
la orografia del paisatge, antiga,
que ens descobries nova a totes hores.
-hora de nona, tèrcia, hora de prima –
Te’n recordes, la nona filològica
dels xiquets catalans. (sobre Peníscola,
a l’altura del mar Mediterrani,
poaves dins del mot l’aigua llatina).
Tota la teva fesomia plena
del sol de la memòria amorosida
-de la petita cosa- que, en l’exili
resta fidel com tu, pròxima i viva.
Ja veus que fàcil tot. Ja l’esperança
s’ha fet per sempre més visió beatífica:
allí els tres reis d’orient – de savi cor -,
també Vossler, el mestre. Ple de vida
Llàtzer haurà vingut a conhortar-te
de la separació de Clementina,
ja veus que fàcil tot, quanta esperança!-
Déu ens ha dit: Aneu, la vida és dita.
Carles Riba, amic nostre. -Pater noster-.
Estem davant doncs d’una significativa aportació a la revifalla del català durant el franquisme. Uns joves literats lluitaven per superar la censura i per anar fent passes envers la dignificació del català literari. Fa ja sis dècades d’un esdeveniment curiós que mai hauria d’haver passat, ja que la persecució lingüística no hauria d’existir mai enlloc, molt menys hauria de ser l’eix essencial d’un règim polític. Malauradament, encara hem de ser testimonis d’una animadversió lingüística constant contra la nostra llengua en tots els àmbits de la societat. L’exemple dels joves literats dels anys 1950 no ha quedat però en terra erma, varen sembrar la llavor, perquè els grans literats d’aquesta terra han usat el català com a llengua literària en tot moment.
