Caminant pel Camí de les Estrelles

Òmnium Cultural Terres de l'Ebre

Avançant enmig d’un descomunal aiguat que, des de Triacastela, ens ha xopat fins a l’ànima arribem al monestir de Samos. La roba que portem posada va amarada, i fins i tot s’ha mullat l’interior de les motxilletes de caminar. Però per sort el nostre grup duu vehicle de suport, que transporta les motxilles grans, i podem dutxar-nos i sentir la carícia de la roba eixuta. Quan ja estem reviscolats arriba un grup de nois nord-americans, amb tot el seu equipatge a l’esquena, regalimant per tot arreu. De poc els han servit les capelines: estan literalment xorrant, ells i tot el que porten a les motxilles. Els deixem tovalloles i roba mentre se’ls eixuga la seua i sentim, ells i nosaltres, una forta connexió. L’endemà tornem a coincidir, ara a l’alberg de Portomarín. Anem a dinar junts i fem una llarguíssima sobretaula, carregada de converses, rialles i cançons pròpies de les nostres respectives contrades. Ens abracem amb emoció, i observo com a més d’un, d’ells i de nosaltres, se li escapen llagrimetes furtives.

Les recordo com si fos ahir, estes vivències, que formen part de tot el flamant i suggestiu conjunt d’impressions de les primeres vegades que feia el Camí de Sant Jaume, O Camiño de Santiago. Sempre les he tingut presents, per la marca que em van deixar i perquè les considero molt representatives de molts dels valors que té el camí cap a Compostel·la. Després han vingut altres trams del Camí Francès, de l’Aragonès, del de l’Ebre, del Portuguès, de l’Anglès, del del Nord, del Català, de la Via de la Plata, continuada pel Camí Sanabrès... Cada any un mínim d’una setmaneta per a fer unes quantes etapes. I cada any noves vivències i experiències que inflen el particular velam.

Entre la gent amb qui he coincidit caminant he trobat motivacions per a tots els gustos, lògicament no sempre de caire religiós, però també he pogut observar que quasi tothom acaba sentint un toc de profunda espiritualitat.

Entre la gent amb qui he coincidit caminant he trobat motivacions per a tots els gustos, lògicament no sempre de caire religiós, però també he pogut observar que quasi tothom acaba sentint un toc de profunda espiritualitat. I això és així quan el que vius durant el Camí es va interioritzant i acaba sent un valuós pòsit personal: experimentar el camí com a metàfora de la vida, notar com pas a pas es va lluny, continuar malgrat el vent o la pluja, tindre la voluntat d’avançar vencent qualsevol dificultat, deixar-se sorprendre a cada passa, sentir-se en comunió i dialogar amb la natura, aprendre a apreciar tots els moments i tots els paisatges, obrir-se a conèixer de debò altres persones i a estimar-les, caminar amb els altres, gaudir de la conversa i la companyia, donar-se suport mútuament, degustar els espais de trobada amb un mateix, mirar el propi interior, adonar-se de les pròpies potencialitats i limitacions, saber combinar l’acció i la contemplació, percebre el valor de l’austeritat, practicar el respecte i la humilitat, descobrir els avantatges de la lleugeresa d’equipatge i de saber prescindir d’allò que no és necessari, donar valor al que és important i deixar de banda allò que no ho és tant, foragitar les presses inútils, relativitzar la importància del temps i valorar la pausa, ser capaç de deixar-se dur pel cor, viure l’experiència de llibertat, tastar la joia d’apropar-se al destí més enllà del cansament, parar atenció a tot allò que hi ha davant nostre i als petits detalls, prendre partit per la naturalitat, adquirir la saviesa de la gent senzilla, sentir gratitud per totes les menudes -o grans- meravelles que ens envolten...

Són moltes, doncs, les descobertes del camí, sobretot si procures obrir els ulls també a allò que no es veu. I les descobertes continuen quan ets capaç d’albirar que el veritable camí comença quan tornes a casa i proves d’aplicar a la vida quotidiana el bagatge que portes a la motxilla interior.

Revisc intensament tot això arran  de la proximitat de la festa de Sant Jaume i del tram de Camí del Nord que he transitat recentment, des de Santillana de Mar a Villaviciosa, amb paisatges espectaculars, experiències intenses i un grup de persones que per uns dies han sigut la meua família. Ho revisc ara i intento reviure-ho sovint, perquè tot allò que hom viu durant els dies de Camí dona criteri i energia per a continuar caminant cada dia.