L’altre dia vaig tenir la satisfacció de rebre a Horta de Sant Joan el periodista tortosí Tomàs Carot (1954), que aquests dies, arribant a les 65 anyades de la seva vida, arriba també a la jubilació d’una vida laboral carregada de cròniques, entrevistes, reportatges i articles d’opinió en els més diversos mitjans de premsa, ràdio i potser també televisió, perquè els que vam començar a mitjans dels anys 70 -i segurament abans- es pot dir que hem fet de tot i, com es diu popularment, “hem fet a tots”.
Dinant amb vistes al Convent de Sant Salvador, a la serralada del Port i al majestuós Montsagre, sota la calda de la canícula, a Can Parrado, en companyia de la senyora Manolita Campos, ampostina de diversos sabers en l’àmbit de les cures psicoterapèutiques, el cronista em recita, perquè li pregunto, el seu itinerari periodístic: Tele-Exprés, Diario de Barcelona, El Periódico, això a Barcelona; a Tarragona, Radio Cadena Ser, Diari de Tarragona; a Reus, revista Mestral (on diria que ens vam conèixer, cap al 1978, al costat, que recordi, de Josep M. Martí, Xicu Valls i altres), i a Tortosa, en fi, al Setmanari l’Ebre. I és possible que em deixi llocs i publicacions on Carot ha intervingut.
Aquests llocs i publicacions són els que quedaran fixats -en paper i en digital- en un llibre que està preparant, amb el reusenc Josep M. Arias, director que fou de Nou Diari, i que contindrà, a manera de memòria periodística, tot el que s’ha anat publicant a la província de Tarragona en matèria de diaris, revistes i butlletins, des de 1969 fins ara, és a dir, en els 50 anys que van de l’últim franquisme a l’actualitat.
Un treball de recerca que publicarà, pel que em diu, la Diputació de Tarragona i que serà -no en tinc cap dubte- un reflex verídic i de proximitat de l’enorme esforç de comunicació i divulgació que centenars de persones -professionals o amateurs- van fer arreu de les nostres comarques per acostar la palpitació del que ja s’anava preparant políticament.
Cal, per tant, donar a conèixer aquest esforç, sorgit de la base del nostre poble, de gent que té un nom, però que sovint no és prou conegut, i que un bon dia van permetre socialitzar la informació i l’opinió de conciutadans com ells, conformant un estat de cultura, de reivindicació i de compromís democràtic, en uns temps -els de censura- en què les poblacions només estaven informades (és una manera de dir) per uns diaris i una Televisió sotmesos al Règim del Movimiento.
Tomàs Carot -reposat, atent, que fa tot l’efecte d’acumular molta experiència en el seu camp professional, que és el de les relacions humanes i de saber-ne veure les connexions- ha viscut àmpliament tot el que ara es proposa de contar en un exercici interessant de comparació entre les èpoques anomenades “fosques” i les actuals que, per més transparents que puguin semblar, també contenen (i ho comprovem contínuament) maniobres, procediments i estratègies de manipulació de la realitat dels fets, conformant una teranyina de veritats a mitges, o directament de mentides disfressades de veracitat, que impregnen el cervell col·lectiu en un laberint de paraules que no diuen res i en el qual ens tenen a tots atrapats.
