Vergés i Pérez Bonfill al paradís de Sinera

El literat Manuel Pérez Bonfill (Tortosa 1926-2018) em va obrir els fulls de l'univers poètic de Salvador Espriu als anys 1980, quan era alumne seu a l'institut de Tortosa, el qual es va convertir en un tres i no-res en el meu veritable poeta de capçalera: un dels més grans versadors dels que es fa i es desfan. Em resulta especialment emotiva la remembrança del "nostre professor de sempre" mentre recitava a classe una poesia imprescindible i emblemàtica: Inici del càntic en el temple, amb la força immensa que desprenen els darrers versos: Ara digueu, ens mantindrem per sempre més fidels al servei d'aquest poble.

Aquest és un dels poemes més recitats en els nombrosos certàmens lletrats que organitzem a la riba final de l'Ebre durant tot l'any. Els versos del poema germà, Assaig del càntic en el temple, prenen especial força aquest cop amb la veu poderosa del també exprofessor i rapsoda inigualable Manel Ollé: oh que cansat estic de la meua covarda, vella, tan salvatge terra, i com m'agradaria anar-me'n, nord enllà, on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, desvetllada i feliç.

Espriu va construir el mite poètic de Sinera, el cementiri d'Arenys de Mar, poble mariner on ell passava llargues temporades i on trobava la font ideal d'inspiració. Va fer profundes i reiterades reflexions sobre la mort, la dama negra que tant ha inspirat tostemps els poetes de totes les civilitzacions del món mundial. No descobrim la sopa d'all si fem esment del fet que Sinera s'ha convertit en el gran paradís literari de les lletres catalanes, un gran símbol de la lletra nostrada. Situat dalt d'un turonet enfront de la immensitat i la blavor del mar… la mar, la mar, la mar que tant m'estimo, que cantava el gran Gerard Vergés.

Durant una passejada per Sinera et trobes un jardí escultòric amb petits plafons amb tots els poemes que va incloure el poeta en el llibre que va dedicar a aquesta mena de gran museu artístic del més enllà. Hi ha també una formidable escultura de Josep Llimona dedicada a la maternitat, la qual es considera la més representativa quant a l'art funerari al país. El cementiri està distribuït amb les tombes habituals i els grans panteons, que simbolitzen la divisió de classes fins i tot després del traspàs. Encara més, els hipogeus, a imitació dels fastuosos sepulcres egipcis, destinats a soterrar els més opulents per fer ostentació del nivell econòmic fins i tot una volta havent emprès el llarg viatge cap al cel. Les diverses capelletes i els safareigs sorprenen el visitant per la seua esveltesa.

A Sinera també descansen les restes de l'escriptor Fèlix Cucurull, un dels històrics de l'independentisme, i de Lluís Ferran de Pol, un dels grans novel·listes de la diàspora, en el seu cas en un panteó familiar. El nínxol d'Espriu, en canvi, és d'una senzillesa reconfortant, com a poeta del poble que era i és.

La meua mort, o'clock, no me la vull perdre… versos altre cop de Manuel Pérez Bonfill, que voluntàriament posava ironia al viatge sense retorn envers tot allò desconegut. Vull morir len-ta-ment com les acàcies, que quan arriba l'abril ja no rebroten… al cantor Vergés li va arribar el seu abril en data 23, diada amorosa i llibresca justament.
Un altre gran admirador del poeta d'Arenys és Antoni Coronzu, notable versador alguerès i autor de Gueral, un llarguíssim poema que ha esdevingut tot un homenatge a Sinera. Sinera és a Arenys el que Gueral a l'Alguer (la nostra Barçaruneta de Sardenya), usant una regla de tres matemàtica, amb la inversió de síl·labes i lletres. Em va comentar personalment Coronzu, antic professor de francès que resideix des de fa dècades a la ciutat piemontesa de Torí, que el primer cop que va trepitjar el lloat paradís literari va plorar d'emoció.
I és que escultures, jardins poètics, hipogeus, panteons, capelles, tombes d'escriptors… converteixen aquesta necròpolis moderna en tota una inspiració poètica.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article