Justícia i poder?

Col·laboració en mitjans de Comunicació i en revistes científiques i culturals 

Ens hauria de fer molta por que els ciutadans no coneguin amb prou exactitud què va passar, tant al voltant de l'holocaust, com de la guerra civil, com de molts altres fets que han succeït i estan passant prop i lluny d'on vivim. Por, per què? Perquè en absolut tenim cap garantia que no tornin a repetir-se, de fet trobem barbaritats semblants molt properes en el temps com Rwanda, Kosovo, Birmània..., la sèrie de barbaritats que defineixen els totalitarismes. Cap garantia, repeteixo. És més, hi ha molts elements que ens poden permetre pensar que repetim clixés que ara sí sabem on ens condueixen. En cap cas establir la memòria històrica des de la seva veracitat, des de la seva necessitat tant teòrica com pràctica, hauria de representar un abús. Mai. Per una banda, establir els mecanismes d'aquest rememorar constant, en marxa, atent; d'altra, restituir a les víctimes tota la dignitat assenyalant aquells qui foren els seus botxins, en una reinstauració moral que deixi ben clar qui eren uns i quins els altres.

Cal que les noves generacions es converteixen en portaveus de la iniquitat passada, no des de l'experiència - impossible aquesta - sinó des de la necessitat pregona d'aconseguir un equilibri que permeti la construcció del futur, no des de la base del silenci, la injustícia, l'oblit d'aquells vençuts, sinó des de la restitució. A més, entenc, el rememorar és una tasca constant -un no-oblit permanent- que no hauria de permetre l'ús d'aquests episodis de la història com a amenaça. Amb què ens amenacen? Avalen la més absoluta de les injustícies amb les seves paraules perquè -en el cas espanyol-  no va haver-hi restitució de la justícia, es va construir sobre les runes, sobre les tombes... i ells mai no van fer, segurament no senten que l'hagin de fer, cap exercici de responsabilitat -segurament perquè van ser els vencedors. I des d'aquesta mateixa posició, sempre amb el record del que van fer -fins i tot culpabilitzant les víctimes- generen un discurs que ha fet que l'oblit s'imposi.

És el poder. Per això el poder pot ser injust però la justícia no. Perquè si acceptéssim la segona part normalitzaríem, com volen, la situació, les situacions. Pensar la justícia, en el pla teòric, com un ideal, no és cap disbarat. Ho fem amb els triangles o amb l'amor. Sabem que hi ha resolucions dictades des de les institucions que han de representar aquest ideal que són manifestament injustes. El poder constituït oblida sovint que depèn sempre del poder constituent i aquest, això ho oblidem sempre, és sempre constituent, sempre en marxa.

Potser l'escletxa de la qual parla Agamben entre un i altre és precisament que el poble, la sobirania popular, té a la mà sempre la possibilitat de constituir poder. Els poders constituïts tendeixen a actuar des de la perspectiva del poder que els atorga el fet de ser institució de forma individual, oblidant la seva raó de ser, ser per a, i lluitant per mantenir i augmentar el seu poder contra el que i qui sigui. Fomentar la desmemòria, manipular-la, dificultar el que hauria de ser la restitució, el dir la veritat, el demanar perdó i assumir la responsabilitat... formen part d'aquest ús del poder que es pensa que és lícit i que no ho és en absolut. Però s'ha normalitzat -com la reducció de la política a poder. S'accepta i tothom navega a la recerca d'aquesta parcel·la de poder, ser botxins i no víctimes, ser vencedors i no vençuts.

No és aquesta la descripció del somni americà que ens fa el neoliberalisme més radical?
Al poder injust, i l'adjectivo, no l'interessa que oblidem, d'altra banda, perquè és una forma -el no oblit- de submissió. La paüra que provoca la més gran de les injustícies. La por és un clàssic en l'exercici del poder. Retornar a l'equilibri, enterrar els morts com cal, assenyalar vencedors i vençuts de forma clara -a Espanya molt lluny d'això- com a víctimes i botxins, és quelcom que el poder injust -torno a adjectivar-, mentre governi, no farà mai. Mantenir el terror, amenaçar amb ell, és exercir el poder, mantenir els morts a les cunetes, també. Ser partícips, tot i entendre-ho, de tot això, desatendre les denúncies contra la injustícia, només constata certa insensibilitat acomodatícia, insensibilitat que es repeteix com les catàstrofes.
Em demanen que defineixi justícia i poder -posar límits sempre és arriscat- i ara, en aquest context se m'acudeixen aquestes: justícia és donar i rebre equitativament pel que fem i som.

El poder seria la capacitat de fer i de fer fer a algú o alguns alguna cosa que, en principi, no vol fer. Ja sé que les definicions no són gaire bones, la primera cau en bucle sinonímic entre justícia i equitat. I la segona... Què hi farem! A les segones converses de pensament crític a les Terres de l'Ebre que es faran a Amposta el 7 de setembre en parlarem més i millor.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article