Justícia i poder

Professor de Filosofia

El títol d’aquest article és Justícia i poder; que és el tema de les Segones Jornades de Pensament Crític de les Terres de L’Ebre, que se celebraran a Amposta el dia 7 de setembre.

El que ens interessa és l’anàlisi del poder social. Definim poder com la capacitat de fer acomplir la pròpia voluntat i això suposa tenir el control dels mecanismes coercitius i /o persuasius necessaris. El màxim exponent del poder social és el dictador. En la seva persona es materialitza tot el poder sobre el conjunt de la població. El mateix podríem dir d’una oligarquia. S’acostuma a dir que l’important és el criteri per decidir si el poder actua segons justícia o no. Aquest plantejament és equívoc perquè pressuposa una noció de justícia independent del poder i segons la qual, com un patró preestablert, calibraríem la quantitat de justícia que hi ha en l’exercici del poder. Ens hauríem de demanar què és la justícia quan ja ni som platònics, ni medievals, sinó que hem nascut en la modernitat tardana. Aleshores, faríem cap a la pretensió de fonamentar la justícia en coses tan peregrines com la tradició, la moral, els gustos de la majoria, de la minoria o dels capitostos. Ens imaginem un principat regit per un Savonarola, és a dir, per un guardià de la moral? Que la justícia de la llei depengués de l’adequació a principis morals? En sorgiria al capdavall alguna forma de teocràcia, amb tot l’aparell sacerdotal dels qui es posen la mitra, la toga o qualsevol altra disfressa institucionalitzada.

Una discussió sobre els principis de la justíca és la versió actual de les discussions bizantines. Si no hi ha cel, l’error més greu és intentar mantenir-lo sota alguna disfressa.

Una discussió sobre els principis de la justíca és la versió actual de les discussions bizantines. Si no hi ha cel, l’error més greu és intentar mantenir-lo sota alguna disfressa. Si no hi ha cel, no ens val el plany per la seva pèrdua, sinó el coratge per assumir-la i construir des de l’existència immediata. Si no hi ha cel, no hi ha constitució sagrada i els seus intèrprets, plens de “soroll i fúria”, són especímens tan carpetovetònics com perillosos; bon negoci faríem si substituíssim el cel per la Constitució!

El poder social ha de sorgir no de l’esforç de constitució de la polis - que ja no hi ha comunitat- sinó de cada individu. Hi havia comunitat perquè hi havia reconeixement de continguts (ser atenenc comprometia a determinades pràctiques; ser català, francès o alemany avui no ha de comprometre a res -o, el que és el mateix, ser català, francès o alemany només compromet a no comprometre’s amb res; o encara: el mateix és ser català, francès o alemany, que no ser res). Nosaltres, que no som fidels a cap contingut, no volem ser manats per res ni ningú. Tan és així que trobem la mar de bé que el contingut natural “ser home”, es canviï per “ser dona” i a l’inrevés. El poder social, doncs, ha de ser el poder de cada individu en relació amb els altres. Si ha de ser de cada individu cal que el poder de cada individu sigui efectivament de cadascun dels individus; que és una manera d’expressar el caràcter d’universalitat de la llei. La llei ha de ser universal; i per a ser-ho l’exercici del poder d’un qualsevol té el límit de l'exercici del poder d’un altre qualsevol.

Posem un exemple:
La finalitat del poder no és el bé perquè cadascú es busca el seu bé. Sé que un bé és estudiar. Malgrat això, no puc obligar, en l’àmbit civil, ningú a estudiar perquè un altre s’estimarà més posar-se a treballar o a jaure. L’únic que haig d’imposar és la possibilitat universal de l’estudi i la formació. Si el poder em roba possiblitats d’educació i les reserva per a uns privilegiats que s’ho puguin pagar, aquest poder serà manifestament il·legítim. Al no poder accedir a determinats continguts, ja sigui habitatge, educació, aliment, etc., aquest poder que hauria de preservar la igualtat de tothom, es reconverteix en el garant del privilegi. I la situació arriba a l’astracanada quan en determinades constitucions es diu que el poder emana del poble; que és un terme prou ambigu perquè ens aixequin la camisa.
Emanar no vol dir res de bo, sinó que és el terme que s’empra per a constatar, des del segon zero del constitucionalisme, que el poder no l’ostentarà mai el poble.
En aquestes línies no ha sortit el concepte justícia perquè ens hem quedat sense concepte positiu de justícia i no en podem posar cap altre (pecaríem de mistificació o idolatria). Aleshores, l’únic poder que és just és el poder dels individus, que és el poder de la universalitat de la llei. El poder de la justícia. No hi ha justícia més enllà de la universalitat ni n’hi pot haver; i si experimentem el poder de les autoproclamades democràcies com a injust deu ser perquè no em deixen en pau, perquè em volen fer combregar amb continguts que jo no vull, i per això, justament, no són democràcies.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article