L’altre dia, dissabte passat, al Celler Les Vinyes del Convent, d’Horta de Sant Joan (Terra Alta), va inaugurar-se l’exposició Imitador del foc, dedicada al poeta mallorquí Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que va morir de tuberculosi, el gener de 1938, en plena Guerra Civil espanyola, al Sanatori del Brull, al Montseny, amb només 24 anys.
Aquesta exposició -que arriba a Horta gràcies al suport del Museu de la Vida Rural, de l’Espluga de Francolí (Conca de Barberà), i la col·laboració de la Llibreria Serret, de Vall-de-roures (Matarranya) i de l’esmentat Celler- va ser-nos presentada magníficament pel seu comissari, Josep Camprubí, i mentre ens parlava, davant les fotos dels plafons ben documentats, de la tràgicament curta vida del poeta, jo recordava dos altres grans lírics catalans que van haver de viure circumstàncies semblants: Joan Salvat-Papasseit (Barcelona, 1894-1924) i Màrius Torres (Lleida, 1910 – Sanatori de Puig d’Olena, Vallès, 1942). El primer d’aquests, també tuberculós, desaparegut als 30 anys, i el segon, afectat de pleuritis, als 32.
Vides temporalment breus i obres espiritualment intenses. La de Rosselló, plena de simbolismes abrandats (d’aquí el títol de la seva obra més coneguda, Imitació del foc), la de Salvat, plena d’un popularisme obrer i proletari, tendre i radical alhora, i la de Torres, plena de sublimacions de l’esperit, entre el dolor físic i la recerca de Déu.
Cadascun d’ells, per sort, van tenir uns amics que, en vida i després, van saber honorar l’obra respectiva i, per tant, perpetuar-ne la memòria en els llargs anys del franquisme. Així, Rosselló-Pòrcel va comptar, ni més ni menys, que amb Salvador Espriu, que el 1949 va fer editar, a Mallorca, la seva Obra Poètica; Salvat-Papasseit va comptar amb un altre estimat poeta, Tomàs Garcés, que el 1962, a Edicions Ariel, amb la publicació de les Poesies, va fer-ne un “esbós biogràfic”, on explica, justament, la procedència miravetana de la seva mare -Papasseit-, i on el valencià
Joan Fuster fa un extens estudi introductori a la seva obra poètica; i Màrius Torres va comptar, a partir de 1935, amb el suport de Joan Sales, el gran novel·lista d’Incerta glòria, que el 1947, quan Torres ja feia cinc anys que havia mort, va publicar, des del seu exili mexicà, l’edició pòstuma de les Poesies del lleidatà.
Aquests tres grans de la poesia catalana de tot temps han de ser llegits i rellegits, és a dir meditats, perquè, entre els seus molts versos, hi ha perles com Tota la meva vida es lliga a tu, com en la nit les flames a la fosca (que Rosselló dedica a la seva illa natal durant la guerra), com Vosaltres no sabeu què és guardar fusta al moll (on Salvat ens parla clarament de la duresa dels seus oficis), i com Pàtria, guarda’ns: -la terra no sabrà mai mentir (quan Màrius Torres, el 1939, evoca de forma esborronadora la seva Lleida en el poema La ciutat llunyana, amb Catalunya vençuda i ell ja greument malalt i separat dels seus més íntims: el seu pare Humbert Torres, metge i polític republicà, exiliat a Montpeller, on va trobar-se amb Bladé, i el seu germà Víctor Torres, històric d’ERC i també exiliat a França).
