Setembre

Filòloga

Encara que no tothom fa vacances, setembre és un mes de retorns per a molts, especialment per a tota la població escolar; també ens marca la fi de l’estiu, tot i que la tardor encara trigarà a arribar, s’escurça el dia i fa més fresqueta. Setembre ens desvetlla i ens treu de la sopor de l’estiu, ens activa i ens torna a la rutina, a l’ordre. Al nostre entorn setembre és el mes de la sega, camps i carreteres s’omplen de grans màquines segadores, carretes i tractors perseguits per moixons esvalotats. Malgrat l’aparença de normalitat no vivim en un país “normal”, com que patim intervenció de l’Estat a les nostres institucions, com que el Parlament de Catalunya no fa res d’acord amb allò per la qual cosa els ciutadans els van votar, com que patim repressió… no tenim més remei que mobilitzar-nos, el setembre ja ho té això!

Ni el cansament, la desil·lusió ni la frustració ni l’escepticisme són excuses per quedar-se a casa, cal seguir reivindicant la independència encara que ara ens trobem sense estratègia ni objectiu a curt termini. Moltes paraules al vent i poca efectivitat tampoc en són una excusa. Activar la mobilització ja és una acció, recordar i organitzar actes per l’1 d’octubre ja és una acció, acudir a les marxes de torxes per la independència, a les manifestacions de l’11 de setembre, mostrar-nos forts al carrer és imprescindible per acarar una sentència als presos i preses polítiques que sabem que serà dura i a la qual hem de donar una resposta contundent. Saber aprofitar el desgovern a l’Estat espanyol i tornar a fer, fer, fer, amb tardor calenta o freda, mobilització a poca que siga, que si nosaltres no movem, qui mourà per nosaltres? No serà pas en Rufian!

Setembre ha de ser un tsunami democràtic, i octubre i tots els mesos que facen falta. Els nostres referents, especialment, l’1 i el 3 d’octubre de 2017, ho vam fer i com diu Jordi Cuixart, ho tornarem a fer, potser, no en tindrem prou amb una vegada més. Persistir, resistir de manera no violenta, però la lluita no violenta sense uns objectius determinats és inoperant. Caldrà anar dissenyant quins han de ser els nostres objectius a desobeir, per anar obrint escletxes que ens permeten anar assolint sobiranies.
No en tenim prou amb la sobirania nacional si no som capaces d’avançar en l’adquisició de totes les sobiranies socials i econòmiques. No perdem l’esperança i sobretot continuem persistint perquè “sols el poble salva el poble.” Acabem amb uns versos de Vicent Andrés Estellés:

“Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.”