Del Forn de la Canonja al Mont Caro

escriptor

Les tertúlies -amb sopar inclòs, faltaria més!- tornen a reprendre’s als nostres pobles i ciutats. A Tortosa, per exemple, hi ha la del Forn de la Canonja, el primer dilluns de cada mes, on es reuneixen, tirant curt, una cinquantena de comensals, gent activa, políticament i culturalment, que ve de tots els àmbits geogràfics de l’Ebre. 

Alguna vegada m’hi acosto per reveure els companys, compartir iniciatives, projectes i campanyes i, sens dubte, per armar una mica de gresca en aquest món al·lucinant i al·lucinat que estem vivint. I és que, en això de la gresca, el personal del sud en són uns mestres. No hi puc fer més: des que vaig conèixer aquesta terra i la seva gent -ja fa una colla d’anys, tants com 50-, m’hi he divertit i m’han fet pensar. Què puc demanar més? A tots aquells -que són molts, comptant també els que ja no hi són- que em van acollir de tan jove i que, sense a penes conèixer-me de res, em van oferir plat a taula i llit per descansar, jo vaig creure que els devia alguna cosa molt substancial: la meva forma de ser -que diria que és popular, alegre i creativa- i la meva forma de fer, que radica en aquests oficis, tan diabòlics, menyspreats i mal pagats, del periodisme i de la literatura. 

I així he anat fent, visitant i escrivint sobre aquest racó de Catalunya, tant que alguns han cregut que jo havia nascut vora aquests marjals del riu. Doncs, no. Sóc d’un poble de la costa, de Vilanova, entre Barcelona i Tarragona, però avui, com que el país és geogràficament petit, això del lloc de naixença ja no té la importància d’abans.

En resumidas cuentas, els amics del Forn (al costat mateix de la catedral), la tertúlia dels quals és coneguda com diLLUMs d’arts al forn, van tenir la pensada de recordar-me i agrair tots aquests anys de relació professional i personal, totes dues, en el meu cas, ben lligades. Els encarregats de fer-ho van ser Ricardo Gascón, Emigdi Subirats, Eduard Sánchez i Xavier Aragó, que van regalar-me les orelles amb mots d’amistat i simpatia. Que el bon Déu els ho tingui en compte a l’hora d’entrar al Paradís.

Però és que, a més, els altres assistents eren també de lo milloret de cada casa: Joan Panisello, Jesús M. Tibau, Baltasar Casanova, Josep M. Franquet, Màrius Pont, Tomàs Camacho, Irene Prades, Montse Esteve (Unesco), Andreu Alanyà (poeta bateà), Eduardo Margaretto i, en fi, entre tants, ma germana Maria Teresa, Manuel Bestratén, Joaquim Guasch i José Luís Serrano. 

A l’endemà de la vetllada, Bestratén, Guasch i l’Olga van passejar-me pel Port, sota mateix de Caro, en un dia de pluja i núvols que refrescà les arrels vegetals d’aquell immens paratge de silencis baixats del cel. Vam dinar al Restaurant del Port, vaig conèixer la cuinera, Maria Cinta (86 de l’ala), del Perelló, amb arrels a Horta, plena de simpatia, senyoriu i bon fer, que em recordà una frase de son pare, avui de màxima actualitat: “L’arbre s’ha d’adreçar quan és tendre”. Quanta raó, la vella gent d’aquest país, quan tot es feia a mà i quan el respecte a tot el creat era norma i costum!

I, quan menys m’ho esperava, en una de les cases dels amics, comencen a sonar, del mòbil de Guasch, cançons italianes en versió original (Pino Donaggio, Jimmy Fontana, Gino Paoli i el Sursum Corda dels francesos) i, també, cantades pel tortosí -en el seu temps cantant de grups creats per ell-, i llavors sí que ja vaig quedar descavalcat. Mentre a fora plovia i el verd august d’aquelles muntanyes regolfava de goig, se’m va escapar una furtiva laccrima i vaig comprovar que el rostre dels meus amics adquiria una severitat continguda i fervent, pròpia dels éssers que senten molt endins la grandesa de ser humans. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article