L’empordanès Quim Giró Fàbrega acaba de publicar un llibre de fotografia documental contemporània (Onada Edicions) que capta la bellesa de la cultura ancestral en perill d’extinció que tenim a les Terres de l’Ebre.
La mística de les processons; el treball a la parcel·la d’arròs; les hores perdudes; les converses al bancal; les arrugues d’alguns rostres anònims o famosos; els animalets que encara conviuen amb les persones quotidianament; les converses entre iaies i netes; i els xiquets corrent pel carrer durant les Festes Majors del seu poble.
M’impacta com tot allò quotidià ell ho ha vist com una forma d’expressió artística. Giró recrea en fotografies en blanc i negre l’explosió dels colors. Sembla una paradoxa però ho aconsegueix i així li dona tota la transcendència que mereix la lleugeresa. Com si la lleugeresa no fos allò senzill, sinó la complexitat a la qual s’arriba després d’un recorregut. I a les Terres de l’Ebre aquesta lleugeresa és pura precisament perquè no té l’arrogància de pensar-se important.
Així, com comentem al pròleg d’aquest llibre, el fotògraf ha decidit obviar el color per no morir d’excés. Deixar la natura sense els seus colors fixa aquest àlbum en la permanència documental, com si, en aquest cas, no fos important el patrimoni o el paisatge, sinó només la figura humana que li atorga virtut.
Aquest projecte ens mostra la importància de donar valor a tot allò que tenim al voltant, i moltes vegades els ulls que ens miren des de fora ens hi ajuden. Potser cada cop més serem conscients que tenim un univers simbòlic únic, moltes vegades en perill d’extinció que hem de documentar amb totes les mirades possibles. A la resta d’espais urbans s’ha homogeneïtzat la manera de ser i de viure i potser cada cop serem conscients del patrimoni immaterial que tenim a la vora.
