L’altre dia, a l’Ajuntament de Tortosa, es va tornar a parlar del pintor Robert Anglada i Paulí (Barcelona, 1944 – Hospital de Jesús, 2015), que va viure els seus últims anys a Horta de Sant Joan (Terra Alta), on va deixar una quantitat fabulosa de pintures i dibuixos, que de fa tres anys (els que fa des de la seua mort) un grup d’amics i institucions tracten de preservar, restaurar, catalogar i exposar, temporalment o de manera definitiva, en algun centre museu que portaria el seu nom.
Això em produeix una enorme satisfacció, per l’amistat i admiració que vaig tenir cap a ell (era un tipus sensacional, bevedor, tertulià, gran treballador i viatger, viu com una gasela) i perquè, després d’una vida artística i humana agitada, viatjant pel món com un pelegrí de l’Absolut, va voler viure i crear prop de la terra, davant les muntanyes, i va decidir fer-ho en aquest racó del Sud de Catalunya, que ja impactà Picasso i tants d’altres.
De manera que, a Tortosa (on Robert ja havia exposat al Museu de l’Ebre, al Pont del Mil·lenari), van reunir-se una sèrie de promotors que pretenen mantenir el llegat que l’artista va realitzar durant la seva estada de cinc o sis anys a Horta, entre els quals una grandiosa pintura mural que ja s’exposa en permanència al Convent de Sant Salvador i que evoca, justament, l’estada del fraret miracler en aquest racó sagrat del terme d’Horta, als peus de la Muntanya de Santa Bàrbara, tan recreada per Picasso.
Aquests promotors, públics i privats, són el president de l’Associació d’Amics de Robert Anglada, Joan Pons; els ajuntaments d’Horta de Sant Joan (Joaquim Ferràs, alcalde) i de Tortosa (Dolors Queralt, regidora de Cultura) i, a través de la Diputació de Tarragona, l’Escola d’Art i Disseny de Tortosa (Pilar Lanau, directora, i Leonardo Escoda, pintor i professor) i el Museu d’Art Modern de Tarragona, que dirigeix Rosa Ricomà.
Un bon equip per a rescatar l’obra, extensa, de gran potència imaginativa i de rigorosa execució plàstica, d’un dels artistes més significatius de la generació catalana dels anys 60, entre el Nou Realisme i el Surrealisme Expressionista. Va ser la gent que va fer de pont entre els que venien de la immediata postguerra, la gent de Dau al Set (Tàpies, Cuixart, Brossa, etc) i els artistes conceptuals de finals dels anys 70 (Miralda, Xifra, Rabascall, etc.), tots passats, un moment o altre, com el mateix Anglada, pel París de tots aquells anys, on Robert va viure -ara que es commemoren els 50 anys del Maig del 68- aquella bullida popular, estudiantil i obrera, compartint les ànsies alliberadores d’aquell moment històric.
Després van venir les seves múltiples exposicions, moltes arreu d’Europa, i els seus viatges iniciàtics per l’Orient Llunyà, a la recerca d’altres dimensions del fet de viure i pintar. La seva pintura va merèixer l’atenció de crítics i intel·lectuals com Maria Lluïsa Borràs, Alexandre Cirici i Xavier Rubert de Ventós.
Quan va arribar a Horta, després de les seves estades a la Garrotxa, es va integrar al poble, va ser estimat i ell va correspondre i la seva voluntat va ser deixar l’obra feta aquí com a record permanent de la seva estada entre nosaltres. És el que tracten de complir aquests promotors de la seva memòria: exposar els quadres d’aquesta seva darrera època (molts dedicats als carrers i paisatges del poble), preparar alguna gran exposició antològica al Museu d’Art Modern de Tarragona i editar amb el Museu, a través de la Diputació, un volum monogràfic dedicat a la seva vida i obra dintre la Col·lecció Tamarit, dedicada als artistes vinculats a la província tarragonina (Picasso, Miró, Todó, Grau Garriga, fins als gairebé 40 volums publicats fins ara).