Estimem-nos, ens deia la nostra Muriel. Fa gairebé sis dècades, els fundadors d’Òmnium varen tenir en ment la creació, justament, d’una plataforma que ajudés a dignificar (és a dir, a estimar) la llengua i la cultura catalanes. Òmnium és, tal com el seu nom indica, de tots els catalans que estimen la llengua i la terra, que se senten orgullosos d de les seues arrels, i que veuen en la catalanitat el motor d’acceleració de tota l’estructura de país. Nogensmenys, el fet català és únic al món. No hi ha cap altra nació que hagi romàs dempeus en tants moments de la història per salvaguardar la parla dels iaios i la cultura vernacla, la qual és l’essència de la seua existència com a poble. Com a millor exemple, als Països Catalans s’exhibeix una altíssima densitat de poetes per metre quadrat. De fet, la poesia ens fa invencibles. Malgrat les persecucions perennes de les quals hem estat objecte al llarg de la nostra difícil història, ens hem sortit de situacions extremadament salvatges mitjançant les quals han volgut desfer-se de manera despietada dels fonaments de la nostra nació.
Em vaig vincular a Òmnium Terres de l’Ebre a finals de la primera dècada d’aquest segle. Des d’adolescent he fet de la catalanitat l’essència de la meua vida. Amb l’amiga Dolors Queralt, vàrem formar un tàndem amb gran empenta per tirar endavant un projecte cultural, literari i catalanista. Van ser anys d’il·lusió que van fer créixer la nostra estima per l’entitat. En una altra etapa, sota la presidència de l’amic Josep Moragrega es van consolidar un munt de projectes del període anterior i se n’endegaren de nous. L’actual junta directiva, presidida per l’amiga Dolors Róo, ha donat la talla en tot moment en defensa dels drets del nostre poble. Som l’Òmnium ilercavó, de l’antiga terra cruïlla dels regnes catalans. I quin orgull, president Jordi, compartir projecte amb la gent ilercavona d’Òmnium!
La literatura ha estat tan important en la meua realització com a persona, que m’ha guiat els passos a seguir. Allò que m’ha atret en l’àmbit de les lletres ha estat l’espill del meu model de pensament. I he sentit precisament una veritable passió per dos moments transcendents de la nostra història literària: la renaixença i la diàspora. En aquest darrer àmbit, hi ha una frase que ens retrata com a poble i que ens fa sentir veritablement orgullosos: allí on hi havia un català es fundava una revista, un diari o una editorial, que permetés a l’exiliat sentir-se útil en la preservació de la llengua de la terra. He tingut el plaer de biografiar homenots de l’exili català i ebrenc com: Joan Cid i Mulet (Jesús 1907-Ciutat de Mèxic 1982), Artur Bladé i Desumvila (Benissanet 1907-Barcelona 1995) i Roc Llop i Convalia (Miravet 1908-Vichy-on-Seine 1997). Tots ells visqueren amb el cap ben alt el seu exili i treballaren sense parar com a mostra d’estima per la nostra llengua.
Estimat Jordi, en plena dictadura genocida franquista va tenir lloc el segon gran segle d’or de les lletres catalanes. Tant aquells que sofriren l’exili exterior com els de l’exili interior, varen ser un exemple meravellós per a les generacions posteriors. Varen impossibilitar la defunció d’un fet cultural, i el varen dignificar al màxim nivell. Hi hauria infinitat de noms per incorporar a la llista: Espriu, Foix, Martí i Pol, Rodoreda, Carner, Gual, Salvat, Fuster, Estellés, i tants i tantes. En indrets llunyans com la Barçaruneta, la nostra Alguer: Scanu, Manunta, Nughes; a la Franja, els Moncada o Desideri, malgrat els lapaos i xapurriats i chapurreaux; al Rosselló, Jordi Pere Cerdà, Joan Lluís Lluís, Joan Daniel Beszonoff; sortosament, molts grandíssims noms del País Valencià i les Balears i Pitiüses. Com a bolets, malgrat els intents de triturar la llengua, arreu sorgeixen grans literats de la catalanitat.
Aquesta és la nostra gran victòria, i l’estrepitosa derrota d’un estat que increïblement considera una llengua i una cultura com a enemiga. Salvàrem els mots de la nostra llengua, el meu poble i jo, Espriu dixit.
I ara l’estat ha atacat amb totes les seues armes destructives i malignes. Els tres partits del número han donat forma legal a tot un entramat repressiu que semblava inimaginable. Per aquelles coses impensables i inversemblants, la nostra terra, bressol de tants defensors de la catalanitat, ha vist com es fundava una formació diferent basada en l’odi contra un model lingüístic i cultural. Racistes de llengua, tristament. Conjuntament amb l’extrema dreta, portaveu del nacionalisme espanyol més ranci, i un psoecialisme fora de tota òrbita democràtica que ha beneït la repressió, han format una mena de tripartit només avingut quant a la repressió contra els catalans que volem decidir el nostre futur democràticament.
Alguns heu rebut un càstig espantós: la privació de llibertat. I una llagrimeta em surt dels ulls en pensar-hi! Tu ens demanes que siguem forts, i ho som, tot i que a voltes el sentiment ens faci caure llàgrimes d’estima, que es converteixen en lluita.
No tot són flors i violes al moviment independentista a causa de la complexitat del procés, però ens en sortirem. Ets un exemple per a tots nosaltres, t’has guanyat la nostra admiració i estima. Un poeta matarranyenc, que va estimar com tants altres el català, va compondre uns versos que tinc el goig de dedicar-te amb tota la meua admiració. Es tracta de Desideri Lombarte, de Pena-roja de Tastavins, tot un regal per a la nostra cultura, amb el qual et sentiràs identificat, de ben segur:
Quan no quedarà res,
quan morts els rius, blanquejaran les gleres.
Eixuts ullals, seques les fenasseres.
Ofegat el caliu
a les dures entranyes de la terra,
quan no plourà ni nevarà a la serra.
Quan ni un arbre hi haurà,
ni cap garba de blat per les garberes,
ni creixerà cap xop per les riberes.
Quan no quedarà res,
només ermes les terres, sec el mar,
quedarà la paraula. Quedarà.
