Les revolucions i les flors de maig

Periodista

Aquests dies veiem reportatges que commemoren el Maig del 68, aquell moment històric que alguns -com jo- no vam viure en primera persona però sí hem rebut l'impacte del seu simbolisme.

Hi penso com si fos la pel·lícula de Bernardo Bertolucci, Els somniadors. Estudiants protestant contra el capitalisme, el consumisme i l'imperialisme. Joves corrent pel carrer, poesia a les pancartes, algunes flors a terra, cabelleres i petons. Durant la meva vida també he viscut rèpliques d'aquell Maig francès.

Recordo les manifestacions al carrer contra la guerra d'Iraq el 2003; o també les jornades que van seguir el Moviment 15-M, on els indignats van conquerir la majoria de places de l'Estat.

Era el 2011 i jo anava amb la gravadora de Ràdio Ebre Cadena SER preguntant a les persones per què havien decidit sortir al carrer. M'emocionava veure com cada tarda es reunien a la plaça d'Alfons de Tortosa persones de totes les edats, seien a terra, i començaven un debat -de vegades organitzat, altres espontanis- sobre per què la democràcia estava tan malalta.

Aquest 2018 quan es compleixen 50 anys d'aquell moment històric, molts ens preguntem quina era la nostra revolució. En els darrers mesos a Catalunya també hem viscut un sacseig col·lectiu, uns fets que ens han portat a comprovar el poder repressor d'un Estat. Aquests dies, però, mentre veiem com també el raper Valtonyc marxa a l'exili, sento com si aquelles ganes de canvi estiguessin esgotades. Com si ja estiguéssim acumulant massa ocasions perdudes. Justament quan ens assabentem que Pablo Iglesias, que va cridar a desmuntar el poder de “la casta”, es compra un xalet de luxe. Moltes vegades tinc la sensació que les revolucions són massa curtes. Són com una flor de maig. Són sobretot poesia. Encara gràcies que són cícliques.

C: false