Hi ha una noia que en l’últim mes i mig m’ha deixat ja tres o quatre vegades. Toquem el cel i el dia següent, atacada per la culpa, em deixa. “Què passa?”. “No, no és per tu, és per Déu”. “Com que Déu, quin Déu?” “Com que quin Déu? Déu Déu”.
Òstia, no era conscient que es podia tenir un rival d’aquestes característiques. I un estrany partit ha començat.
Ella forma part d’un conglomerat d’organitzacions ultracatòliques creades pel Padre Alba que, segons el setmanari El Temps, són “el referent de l’integrisme català”. Mmm… interessant… Com hi he anat a parar aquí?
Defensar l’abstinència sexual abans del matrimoni en un món hipersexualitzat és el més lleuger dels seus pecats. El principal objectiu, segons el setmanari, és “preservar el nacionalcatolicisme franquista”. Comcomcom?
Un dels vaixells insígnia d’aquesta gent és un centre educatiu privat a mitja hora de Barcelona, a Sentmenat, en el qual el seu assessor de direcció escriu al seu blog: “Franco va ser sant. Indiscutiblement.”
“Ah, el col·le no és res”, em diu la meua amant-en-el-límit, “on fliparies són amb els campaments
d’estiu”.
Tornem als anys 30 del segle passat: joves vestits amb indumentària militar, capellans amb sotana fent formació patriòtica, separació per sexes, disciplina i autoritat i una de les joies: actes diaris d’ofrena per honorar els combatents franquistes caiguts a la Guerra Civil. En formació, ofereixen una corona “per als màrtirs que van lluitar a la Creuada del 36” i que van “morir per una Espanya catòlica” en “l’última persecució”.
Ni Jesús Camp ni l’ara popularWild Wild Country. Millor que qualsevol documental sobre integrisme religiós a Netflix, cliqueu Los campamentos del Padre Alba a Youtube. Fet aquí i sense filtres. Porteu crispetes. Potser la bossa també us servirà si us entren ganes de vomitar.
