L’article que vaig llegir el prop passat dia 1 de juny en aquest Setmanari, conseqüència, suposo, del meu article del 4/5/18 sobre la manca d’especialistes al territori, em va fer recordar uns vells i grans moments de la meva infància, en la figura del metge del poble, que poca gent coneix a dia d’avui. Fruit d’aquests records vaig començar a preguntar-me algunes qüestions que us invito que m’ajudeu a contestar:
“Abans”, hi havia tants càrrecs públics com ara a les institucions públiques catalanes?
“Abans”, els hospitals els dirigia la figura d’un “administrador”, avui dia, ens podrien dir quants càrrecs es necessiten per fer la mateixa feina?
“Abans”, els pressupostos per a la sanitat eren els d’ara?
“Abans”, l’esperança de vida era la d’ara?
“Abans”, l’esperança de curar el càncer era com la d’ara?
“Abans”, es va crear la sanitat pública i ara en què l’estem transformant?
“Abans” es gestionaven millor els recursos del poble?
És bonic recordar el passat i saber d’on venim, però crec que traslladar-nos al passat en termes de sanitat és un pèl arriscat per a un càrrec públic, tot i que la demagògia està a l’ordre del dia. Som gent de pau, però si s’escau som gent de lluita. Com a moviment social reivindicatiu a les nostres terres, voldria destacar la Plataforma en Defensa de l’Ebre, moviment social nascut l’any 2000 per lluitar contra la política de transvasaments del tot poderós partit popular d’Aznar i amb el suport de la convergència rància del molt honorable Jordi Pujol. Fins llavors, la denominació “Terres de l’Ebre” ni existia ni ens coneixien enlloc com a territori unit i reivindicatiu. Que no ens menystinguin ni ens menyspreïn, la dignitat a les Terres de l’Ebre ni l’hem perdut ni la perdrem mai.
Actualment la sanitat catalana està en mans d’un partit catalanista, independentista, progressista i d’esquerres. Això ens faria pensar que es segueix una política sanitària d’igualtat, equitat, descentralitzada i no “fragmentada” segons els pressupostos de cada centre públic (que és el que passa avui dia), doncs bé, més lluny de la realitat. Tenim una sensació d’abandó.
En relació amb el terme “rural”, voldria fer la següent esmena: tot i que a les Terres de l’Ebre hi ha una població molt dispersa que viu als pobles (rural), no som un territori de segona, on se’ns pugui fer veure que aquí amb un “metge rural” se’ns atendrà amb les mateixes garanties que un especialista, com sí que s’està fent a la població de l’àrea metropolitana de Barcelona.
Tot i que som un territori petit, aquesta situació se’ls escapa de les mans i qui ens ha de donar alguna explicació és el mateix Departament de Salut, i tots els polítics del territori ens hi han de donar suport, ja que són els representants que vam escollir perquè vetllin pels nostres drets.
Tot i que a les Terres de l’Ebre hi ha una població molt dispersa que viu als pobles (rural), no som un territori de segona
Desitjo que els nous responsables de la Sanitat Pública a Catalunya i molt especialment al nostre territori posin remei a les nostres reivindicacions.
