Gràcies, mestres

periodista

Per algun lloc vaig llegir, probablement en algun post aparegut a les xarxes socials de fiabilitat més aviat escassa, que Albert Camus, en guanyar el Nobel, va escriure-li una carta d'agraïment al seu mestre de primària. Ara, escrivint aquestes línies, torno a buscar la notícia. Sí, sembla que és certa: Camus, que fou un nen pobre, res més obtenir el reconeixement va recordar-se del seu mestre i li va agrair l'esforç i generositat que va depositar en ell. 


Tant si van ser compassius o exigents, crec que hauríem de fer l'exercici de recordar el nom de tots els nostres professors. Divendres al SETMANARI L'EBRE publiquem una entrevista a un gran mestre, Manel Ollé.

La docència: una professió sovint diana de crítiques de tota mena (els periodistes i els teleoperadors completem el podi), desitjada per l'horari, el sou o les vacances, però menys cobejada per la voluntat d'ensenyar i compartir. Que avui corre el risc de perdre l'essència vocacional per l'allau de professors que es necessiten a corre-cuita, de professionals de tots els sectors que busquen una alternativa per seguir arribant a final de mes, tal com està el món laboral o la vida. En qualsevol dels casos, hauríem de creure més en l'ofici de mestre i dignificar una professió tan vital i poc valorada.


Ensenyar. Quin verb. Aprendre. Quin altre. No sembla que siga la primera professió de la història; els primers professionals, després dels metges que ens ajuden a sortir al món, amb qui ens trobem al poc temps de vida? El mestre és un artesà de l'ànima, i la seua missió, la de construir persones.

Només la pàgina dels anys ens ajuda a comprendre quantes coses els devem. Em sembla imprudent opinar tant sobre una professió a la qual no em dedico, de forma que només em queda agrair als mestres que vaig tenir, a l'escola, a l'institut i a la universitat, tot el que van fer per mi. Perquè tinc clar que en les meues caigudes ells em dirien de tornar-ho a intentar. I que en els meus petits èxits també ells tenen alguna cosa a veure.