El mestre del meu mestre

periodista

No el vaig tenir de professor, però sí un professor que em va parlar molt d'ell. Això és el primer que diré. Perquè aquestes línies les podrien escriure molts altres molt millor i amb més motius que no pas jo. No són precisament poques les persones que l'han estimat.

El primer cop que vaig sentir parlar de Manuel Pérez Bonfill va ser a una classe de Manel Ollé, quan jo tenia 16 anys. Manel Ollé no s'ha cansat mai de reivindicar-lo i de donar-lo a conèixer entre les generacions joves. Tot seguit vaig trobar un exemplar d'Amb algunes branques d'olivera a una prestatgeria de casa, i el meu pare em va explicar que va ser un dels seus primers professors de català al cap de poc d'arribar a Tortosa. Dos homes importants per a mi, el meu pare i el meu mestre, coincidien en l'excepcionalitat de Manuel Pérez Bonfill. I crec que tots a la classe de batxillerat vam heretar la certesa per a tota la vida que ens trobàvem davant d'un homenot de l'Ebre, i aquella estima per un professor que no era a la tarima però que planava per tota l'aula.
Fa dos anys i mig el van nomenar fill predilecte de Tortosa i vaig tenir l'ocasió d'entrevistar-lo per aquest mateix setmanari l’ebre. Jo llavors era una periodista encara més inexperta que ara, que feia poc temps que es guanyava les garrofes a la professió, i suposo que el pobre Manuel es va trobar amb una noia que sabia ben poques coses però que li agradava escoltar. Encara guardo l'arxiu de la gravació d'aquella tarda d'hivern. Feia dos mesos l'havien atropellat quan anava a buscar el diari, però em mirava encara fort, amb uns ulls que somreien des de la cadira de rodes. Recordo el seu somriure franc, la seua mirada, el seu enginy. No és fàcil obrir la porta de casa teua a una estranya, i Anna M. Bel i ell em van acollir.

Per tota la casa hi havien llibres. Em va dir que era el que més li agradava a la vida, llegir.

Vaig veure la seua primera màquina d'escriure. Em van explicar que se la va regalar la seua mare quan era adolescent. Va ser requisada quan va ser detingut abans de la mort de Franco, però després d'un temps va poder recuperar-la. La màquina estava envoltada de llibres. Per tota la casa hi havien llibres. Em va dir que era el que més li agradava a la vida, llegir. Abans de marxar li vaig demanar un consell i em va dir: "sigues fidel a tu mateix perquè, en conseqüència, no podràs ser fals entre els teus semblants". Així és.

Des de fa dos anys érem veïns. He tingut la sort de veure'l amb relativa freqüència a la nostra vorera, sortint o tornant a casa i també en altres ocasions com l'esmorzar d'escriptors per Sant Jordi. També vaig coincidir amb ell aquell 1 d'octubre. Va entrar a votar a la UNED i tothom es va posar a aplaudir quan va sortir. Va ser un moment d'una emoció que costa d'explicar.
Manuel, allà on sigues, que tingues a la vora bons llibres per seguir llegint. Això és el que vaig aprendre del meu mestre i del mestre del meu mestre. Que no ens falten mai els llibres i els professors per descobrir-nos-els. Podríem dir moltes coses. D'ell, de la seua persona, de la seua obra, de tot el que va fer. Podríem dir tots moltes coses. Però crec que el millor homenatge que podem fer és recordar-lo i llegir-lo. Així viurà entre nosaltres per sempre.