Sobre “resistència”

Professor de Filosofia

Amb aquest article del professor Benjamí Torné inagurem una nova secció al setmanari, ‘AMB FILOSOFIA’, que comptarà amb la participació i implicació de diversos professors i professores de filosofia de les nostres terres. Els seus escrits i opinions -no necessàriament compartits pel lector i/o la direcció del setmanari- volen ser una invitació a la reflexió i al pensament crític.
Sisco Lahosa.  Professor de filosofia a l'Institut J Bau de Tortosa

 

Un cop d'ull a la Viquipèdia ens mostra diverses accepcions del terme "resistència". Si espigolem els mots clau de les diverses definicions trobem: “força d'oposició”, “capacitat de sobreviure”, “esforç màxim”. Són conceptes que entren dins de la constel·lació significativa de "Resistència". Es resisteix a un esforç o a una situació. Resistir és persistir i la persistència és romandre en el que hom és en contra de les forces anihiladores; així doncs persistir és existir. D'exemples històrics en tenim a dojo. Recordem-nos-en d'un:

Abans de la Gran Guerra s'esforçaven els socialistes europeus a rebutjar qualsevol conflagració entre obrers. Vet aquí, però, que al parlament alemany quan era l'hora d'aprovar els crèdits de guerra, només un diputat socialista va votar-hi en contra: Karl Liebknecht. Diuen que Lenin no s'ho creia i pensava que era manipulació informativa. Liebknecht persistí en el mateix i existí com el que era i no com un traïdor més. La resistència ens dona figura. Quina figura tindríem si esgotessin la nostra vida en la trivialitat o en la covardia?

Algú podria demanar si els resistents només ho són en un sentit. O què diferencia un resistent d'un reaccionari? La resistència és una acció voluntària, plenament conscient i sense la recerca del propi profit, avantatge o guany personal. L'actitud del resistent reclama un posicionament moral; és a dir, discernir el correcte de l'incorrecte i, no hi ha discerniment sense distància. Toquem, doncs, el vell tema de la filosofia, el fet de qüestionar-se el que hi ha. Però no n'hi ha prou, perquè la resistència demana acció i deixa en evidència tant les víctimes solitàries i mudes, com els habitants dels pensatoris que per pensar es creuen dispensats de l'acció. Resistir es prendre consciència de la situació i posicionar-s'hi. No es pot ser neutral perquè no hi ha tercera via entre l'oprobi i la decència. Els neutrals són sempre dels que guanyen.
La resistència allibera perquè el present empresona. La pregunta anterior es nega així: la resistència es lluita contra l'opressió, contra les cadenes.

L'actitud del resistent reclama un posicionament moral; és a dir, discernir el correcte de l'incorrecte i, no hi ha discerniment sense distància.

Quin és, però, el concepte que permet qualificar un acte o una posició com a resistent i no com una violència infundada? Al film To be or not to be, de Lubitsch, l'espia vol convèncer de les bondats del nazisme a la Sra. Tura i li diu que els nazis volen fer feliços tota la gent. La Sra. Tura replica exigint el dret de no ser feliç. Aquí hi ha la línia divisòria entre la violència infundada (i fundadora) i la resistència contra ella: el rebuig a tota norma pètria, a tot paternalisme social, a tota obediència acrítica, per a no construir res excepte el que calgui construir per a  no construir res. Resistència és combat contra l'idòlatra.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article