Luna no hay, canta Maria Rodés en una de les cançons més evocadores d’Eclíptica, el seu quart disc publicat aquesta primavera. Fa uns dies que l’he carregat a la meua llista de preferits de Spotify. No m’he cansat d’escoltar-la i us asseguro que amb Lluna o sense, Rodés s’ha guanyat algun lloc en el firmament. Bé, de fet ja el té, perquè quan era menuda va descobrir que un cràter del satèl·lit terraqüi portava el seu cognom. Així ho havia decidit el seu oncle besavi Lluís Rodés, el meteoròleg i astrònom jesuïta que entre 1920 i 1939 va dirigir l’Observatori de l’Ebre, inclosos, per tant, els temps convulsos de la Guerra Civil. La seva personalitat científica, el seu prestigi universal -havia estudiat a les principals capitals europees- i la seva conducta rectilínia es va fer evident en el minuciós dietari que va escriure durant el conflicte. Des del seu despatx, ubicat a la zona alta de l’observatori, va veure i descriure amb precisisió com les bombes queien sobre Tortosa.
Ara, fascinada per la història del seu avantpassat, Maria Rodés ha rellegit els dietaris familiars i els ha utilitzat com a punt de partida per crear una desena de cançons que orbiten entre astres per parlar de la guerra, l’espiritualitat o l’astronomia. Musicalment Eclíptica és un àlbum eclèctic en el qual cada cançó és un món, algunes beuen de la copla, d’altres de la cúmbia, d’altres són intimistes i experimentals. Les reflexions sobre la Guerra Civil es fan notar en cançons com Sirena, Noche Serena o Luna no hay, un dels temes més rodons del disc. “[…] Reconstruir la desilusión, tantos sueños rotos que no culminarán […] Y entre las cenizas y estrías de cristal alguien tendrá que mirar si entre la ruinas asoma una señal de posteridad […]”, canta. I malgrat les tragèdies que hi descriu aquest és un disc lluminós, de contrastos permanents, com la història del segle XX… com el sol i la lluna.
