‘Atado y bien atado’

Vaig llegir fa temps que als anys seixanta del segle passat un periodista deia, a tot el que el volia sentir, que sempre escrivia el mateix article i mai se’n va adonar ningú. La gràcia d’un bon escriptor de cròniques als diaris és trobar un tema i enganxar el lector. Jo he conegut tres mestres: José Luis de Vilallonga, Arturo Pérez Reverte i Quim Monzó.


Vull plagiar aquí una part d’un article publicat a La Vanguardia, fa mes de vint anys, de José Luis de Vilallonga sobre una conversa amb l’uròleg català Puigvert. Aquest prestigiós uròleg va ser metge de confiança dels Franco, en especial del dictador.


Miri vostè, va dir el doctor, jo  conec dos homes que han volgut construir un país: Lluís XV de França i Franco. El rei era conegut com el “ben estimat” i va completar l’obra del Lluís XIV, el rei Sol, fundant l’estat francès. Era un home molt preparat i cínic al dir allò de “apres moi, le déluge”. No es fiava dels que el succeirien i va pensar que ja s’apanyarien.


La seva intel·ligència consistia que “regnar després de morir” era una bestiesa. Per molt de testament que fes, després de la seva mort, els hereus farien el que voldrien. Com que ell ho sabia, per això va dir allò del diluvi. 

Franco va dir allò de lligat i ben lligat i és clar es va equivocar. Dos estructures mentals ben diferents. Luís XV va instal·lar a Versalles la Du Barry i la Pompadour. Les permutava segons les ganes i algun entremès. L’Altre, ni Pompadour ni Du Barry, Doña Carmen i gràcies.
Així que el rei era un home com cal. En canvi, el gallec, en no beure, ni fumar i només la Senyora, podia tenir molta mala llet, Penseu en Hitler, que només menjava verdures.

França la va deixar com volia i Franco una transició inacabada. A mi em sembla que el francès era un xic més intel·ligent i el gallec no tant.


És una còpia literal de l’escrit del marquès de Castellvell. Que ningú vegi coses estranyes.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article