Resistència versus pensament únic

Col·laboració en mitjans de Comunicació i en revistes científiques i culturals 

Cada cop més el pes del sistema està fent predominant un pensament únic, una unidimensionalitat, que ens hauria de generar molt malestar. Pensament únic, tal com l'explica Ramonet i unidimensionalitat en Marcuse, venen a dir que els homes i les dones acceptem, sense crítica ni contraposicions, allò que ens ve donat per part dels diferents poders polítics i econòmics. Una acceptació que interioritzem i que ens fa pensar que estem en el millor dels mons possibles i que la resta d'opcions són minoritàries, ridícules i sovint, perillosos brots que
s'han d'exterminar. “La democràcia apareix com el sistema més eficaç de dominació” (Marcuse, 1964).

Això em fa pensar en aquell ora et labora que atorgava in eternum privilegis a uns quants, tots els drets, vaja, i tots els deures als altres. Nosaltres, dins d'un anomenat estat de dret, en un creixent esquema neoliberal, acceptem, sense discussió, els preceptes d'una legislació que continua privilegiant uns quants en contra d'uns altres. Acceptem, no refusem, no diem no, no ens revolucionem, perquè només vivim en una dimensió on pensem que el millor, el més just, el més democràtic és seguir produint i consumint, competint, afegint totes les esferes de la vida, des del ioga a la biblioteca, a l'estructura del centre comercial. Les injustícies que patim o pateixen els altres es veuen com a conseqüències del mateix sistema, fins i tot culpabilitzem les víctimes d'un desnonament o un refugiat expulsat, o un manter perseguit per exemple, perquè no han acomplert amb allò que havien de complir. I els moviments que sorgeixen de vegades espontàniament són o bé assumits dins del mateix sistema o bé arrancats de soca-rel.


Hom podria pensar, després de tot aquest temps de procés, que no era el moment, que no té sentit, que hem d'estar per altres coses... justament l'establishment voldria que penséssim això. Som una democràcia, no? Així cal fer les coses democràticament, diran. Des de que tinc memòria, i els hi asseguro que no m'he aixecat mai del llit pensant en pàtries ni banders, el moviment independentista ha estat ridiculitzat, ara que som molts cal eliminar-lo. Fer-nos veure que estem equivocats, que l'intel·ligent, el just, el millor és romandre dins d'una monarquia espanyola. I passem de ser ridículs a ser culpables de voler el que ells diuen que no podem tenir. I a això, li diuen democràcia. Quina perversió intentar mantenir-nos en aquest pensament únic, en aquesta unidimensionalitat que no s'atreveix a dir ni a pensar res diferent a l'establert per l' estructura politico-econòmica.


Però si alguna cosa té d'interessant aquest moviment és la negativitat que imposa a una sèrie de normes establertes, no per tots els estats, sinó per alguns estats, que tenen semblança democràtica i que són, a grans trets, representants fidedignes d'aquell manteniment de l'status quo d'alguns - en contra de la resta - i que faran tot el necessari, fingint ordenaments democràtics, per continuar mantenint-lo.

La resistència neix d'aquesta oposició, i és resistència perquè insisteix i persisteix i, de cap de les maneres, es deixa integrar dins del sistema. La resistència representa, i només parlo de la independència de Catalunya, un no a allò que sembla que accepten molts conciutadans nostres i que posa a prova els mateixos ciments de la democràcia espanyola. I la resistència, pacífica, assertiva, empàtica i resilient, posa damunt la taula l'efectivitat d'això que s'anomena estat de dret.

Damunt del paper, està clar, queden molt bé; però són reals els drets que aquest estat ha de garantir? La resistència, ja ho dic, diu no; s'atreveix a anar a la contra perquè es demanden, al meu entendre, de manera justa, uns drets que, tot i estar escrits, no es fan efectius en el cas català.

Seria just que els habitants de Gibraltar decidissin el seu futur? o els habitants de les Malvines? o, els canaris? Cal veure també aquí que l'aculturació canvia les coses, però cal veure que les canvia sovint en contra dels drets que ens hauríem de garantir en un estat de dret. Jo crec que sí, que seria just.

Hagués estat just que el Brexit l'hagués decidit tota Europa? No, està clar. A ningú no se li ocorreria obligar el Regne Unit a romandre dins la UE en contra de la voluntat dels seus ciutadans.

Possiblement el problema està en un concepte d'estat com grup de pobles, alguns d'ells conquerits i/o colonitzats, que pretén, sense consensos establerts des de la llibertat i la igualtat, romandre en el temps. Potser, i això em fa molta por, la imposició de les idees per la força és molt més present del que pensem dins de les nostres democràcies.

Fet i fet, la manera menys democràtica d'ús de la violència d'estat. Resistència és també fugir del pensament únic, de la unidimensionalitat amb la què ens tempten i encarar amb profunditat la crítica als sistemes polítics que serveixen interessos econòmics on el ser s'esvaeix entre el fer i el tenir.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article