Un guiatge deltaic i sentimental

escriptor

La Biblioteca de les Cases d'Alcanar, que porta el nom de Trinitari Fabregat, ha organitzat aquests mesos de juliol i agost presentacions de llibres, espectacles infantils, tallers de pares i fills i un sopar de cloenda dels clubs de lectura, amb l'estupenda intenció de Viure l'estiu a través de la cultura. 

Aquesta gent del sud més extrem del nostre sud més immediat està demostrat que tenen idees i que les posen en pràctica: l'art als balcons, per exemple, i tantes altres mostres de treure la cultura al carrer. I és que en aquest tros de costa, com en tants altres llocs, paisatge, gent i creativitat fan una santíssima trinitat digne de consideració.

Així, doncs, parlem de “llibres a l'estiu” i no de “llibres d'estiu”, que són aquells totxos normalment inaguantables -materialment i intel·lectualment- que les grans editorials programen per a aquells sectors de població que així tenen teca per a les vacances i que potser creuen, la resta de l'any, que si el llibre no és gruixut no val la pena posar-s'hi, oblidant que “el petit és bonic”, com va dir -justament en el títol d'un llibre molt celebrat fa quaranta anys- l'economista i humanista alemany Fritz E. Shumacher, que atacava així la mania de la megalomania de la cultura occidental, on tot ha de ser gran, aparatós, gegantí, amb el resultat que és d'esperar: l'esfondrament de tot el que no és a escala humana.

A les Cases d'Alcanar les coses no van així i per això han establert de donar a conèixer llibres assumibles, d'una mitjana de 150 a 200 pàgines, de temàtiques properes, que són les que poden arribar a esdevenir universals, i escrites per autors que tenim, com aquell qui diu, al costat de casa; per exemple, Emigdi Subirats, el xic de Campredó, que ha escrit la biografia de Francesca Aliern, la novel·lista de Xerta; Roger Bastida (aquest no el tinc fitxat), que ha escrit La mirada de la sargantana; Manel Ollé, crític i professor de literatura, d'Ulldecona, autor de L'escamot  de la nit serrada, que presentà el canareu Tomàs Camacho, poeta i professor, i fa un parell de dies em tocà a mi, presentat per l'economista, també canareu, Germà Bel, parlar d’El Sud de nou revisitat, records i memòries de les meves sortides per aquesta beneïda llenca de la nostra terra.

I així hem anat passant la canícula, assumint altre cop que el que es fa, el que es pensa, s'escriu, es dibuixa, es pinta, es musica o es dansa prop de casa també té el seu contingut, el seu desig i el seu sentit i que tot deu dependre de la nostra capacitat de tenir ben vius tots els sentits per no deixar-nos endormiscar per les propagandes de la fama, de les multituds i de les vendes. 
Així és com la cultura esdevé pròxima, viva i compartida, acumulant els sabers col·lectius, ajudant a completar les obres individuals en aquest enriquiment espiritual compartit. 
I això és el que experimento quan em deixo caure per places, cafès i carrers d'aquest país, on encara sento l'energia de la paraula dita, la vivesa d'expressions segurament més que centenàries o el gest, també enèrgic, de tants homes i dones que no han deixat del tot de treballar amb les mans. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article