Resistència i dret penal de l'enemic


 Professor de filosofia a l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta.

En articles anteriors publicats en aquesta mateixa secció filosòfica del Setmanari de l'Ebre, els meus companys Benjamí Torné i Rafael Haro han reflexionat sobre la resistència política. Un concepte fonamental avui en la discussió política catalana, atesa la via repressiva adoptada per l'Estat espanyol en el conflicte català, tot i que no sempre ha estat entès en el mateix sentit. Per aquest motiu hem pensat interessant promoure per mitjà d'aquests breus assajos un debat reflexiu sobre la resistència. Una reflexió que vol concloure amb la celebració el 8 de setembre de les Primeres Converses de pensament crític a les Terres de l'Ebre a l'Ametlla de Mar amb el títol Resistència?, i amb la participació, també i sobretot, de Ramón Cotarelo, Xavier Antich, Anna Zaera, Teresa Ferré i Joaquim Ballabrera.

La meva aportació en el present article voldria insistir en un aspecte que ja van tractar Torné i Haro: la comprensió de la resistència no només com la confrontació a un estat de coses opressiu, sinó també enfront de la imposició d'un determinat marc mental, d'una veritat pretesament incontestable. Haro ho definia com l'atreviment a dir no al que ell anomenava unidimensionalitat de pensament, la qual, en el cas català, suposa declinar l'imperatiu de ser espanyol, perquè la Constitució, diuen, no ens permet ser una altra cosa.

La resistència, aleshores, ha de consistir abans que res en la denúncia que aquesta unidimensionalitat de pensament amaga una construcció fal·laç, arbitrària i, com a tal, eminentment antidemocràtica. En el conflicte de l'Estat espanyol amb Catalunya, o si voleu amb la part reiteradament majoritària que reclama el dret d'autodeterminació, aquesta resistència suposa desvetllar l'estratègia que s'ha ocultat rere les proclamacions aparentment neutrals, aparentment òbvies, que no existeix democràcia sense respecte a la llei. I aquest procediment juridicopolític, encapçalat per les altes instàncies del poder judicial i l'antic govern del PP -ja veurem quin serà el comportament de l'actual govern del PSOE-, es fonamenta en l'infumable dret penal de l'enemic de Günther Jakobs, d’acord amb el qual s'ha produït una retallada de drets civils ad hoc i que ha culminat en l'aplicació discrecional del 155 i, encara més, en l'ignominiós procés per rebel·lió contra els dirigents polítics i socials de l'independentisme català.

I en què radica aquesta estratègia que a Catalunya ja han posat al descobert, entre d'altres, en David Fernàndez o el filòsof Ramon Alcoberro? Doncs, en el fet de sostenir, nogensmenys, que la defensa de l'estat requereix a cops perseguir judicialment persones considerades perilloses per a l'ordenament jurídic fins i tot abans que cometin cap acte delictiu. És la mateixa doctrina que va impulsar la Guerra Preventiva de Bush i va legitimar les tortures al Penal de Guántanamo arran de l'atemptat contra les Torres Bessones de l'11 de setembre. I que en la seva implementació al nostre país ha suposat la construcció d'un relat de violència instigada per part de l'independentisme, que ningú va percebre, per justificar la violència que sí s'està exercint des dels alts tribunals sobre uns ciutadans pel fet de ser independentistes. I si no, repasseu les interlocutòries del jutge Llarena, com la que va denegar la llibertat a Joaquim Forn, perquè -malgrat haver renunciat a l'acta de diputat- la seva ideologia independentista possibilitava un risc de reiteració delictiva.

Una doctrina penal injusta i antidemocràtica perquè per se vulnera els drets de presumpció d'innocència i d'igualtat davant de la llei -només cal comparar el tractament dels presos polítics amb d'altres situacions processals com la del judici de La Manada-. Però, a més, suposa l'atribució per part del poder judicial de funcions pròpies dels altres poders democràtics, com la modificació de la llei per via interpretativa, per exemple amb la tergiversació del requisit de la violència del delicte de rebel·lió; o, fins i tot, la ingerència en allò que pertoca a l'executiu, perquè són els governs els qui han de decidir com resoldre un conflicte que és polític. El dret penal de l'enemic és, doncs, la manifestació extrema de la judicialització de la política o de la politització de la justícia -dos cares de la mateixa perversió-, que en tot cas fan que la justícia i la democràcia deixin de ser tals per esdevenir coartades per a la repressió. Una repressió -que ho tinguin clar els que fa quasi un any cridaven A por ellos!- que s'acabarà generalitzant com ja s'ha vist en els processos contra cantants i tuitaires. Perquè, un cop més, no es tracta d'una lluita per la independència, abans que res cal resistir pels drets de tots.

Per tant, resistència, fins i tot abans que desobediència, és l'esforç de persistir en la crítica.

Perquè, com deia Castoriadis, el pensament crític és un dels fonaments de la democràcia. Sense ell és més difícil el pluralisme i impossible la correcció de l'exercici del poder. I en aquest punt cal ser radical. Una radicalitat crítica que ha d'impedir convertir en normalitat l'excepcionalitat de presos polítics i exiliats que se'ns imposa. Però que també ha de servir per no caure en idolatries que confonguin realitats amb fantasies o la fortalesa del resistent amb la inflamació del demagog. Com va dir en Torné: resistència és abans que res el combat contra l'idòlatra. 

Comentaris

Judit Solsona
1.

Lluís, et recordo amb gran estima tot i que fa molts anys que els nostres camins es van trobar i separar. Una abraçada!

Comenta aquest article