La (irreal) neutralitat de l'espai públic

Periodista

Una de les imatges que m'han cridat més l'atenció aquest estiu es va produir quan els líders de Ciutadans Inés Arrimadas i Albert Rivera van agafar les tisores i se'n van anar a una població catalana a retirar els llaços grocs que van trobar al seu pas. Sembla que, de cop i volta, aquest símbol s'ha convertit en un atac personal per a una part de la societat. Pels gestos abrandats de representants públics i pels escamots nocturns populars per retirar-ne, hom gairebé diria que els llaços atempten contra la seua salut. L'anomenat 'partit taronja', els màxims defensors del concepte "treballar pels problemes reals de la ciutadania", ara veuen en traure els llaços una necessitat imperiosa. Apel·len a la pretesa neutralitat de l'espai públic per instar governs i ajuntaments a eliminar el groc del carrer. Obliden -o desvien la mirada- que el símbol vol denunciar una resolució judicial sustentada en un relat de fets que no es correspon amb la realitat que tothom coneix: on és la violència?. Una decisió, per tant, injusta i mancada de tota garantia. Una represàlia.

Aquesta fixació d'alguns convida a reflexionar sobre aquesta 'virginitat' de l'espai públic que tant invoquen. Em pregunto si després dels llaços grocs i les pancartes per l'alliberament dels presos polítics voldran seguir perseguint altres símbols que reivindiquen altres injustícies, com els llaços de color morat del Dia de les Dones o la bandera multicolor pels drets del col·lectiu LGTBI. O potser són més selectius i només els molesten els grocs? Això explicaria per què no s'escarrassen amb que hi haja aules d'escoles amb crucifixos, o que cada octubre desfile l'exèrcit pels carrers de Madrid. Ni tan sols que, en més d'una ocasió, hi haja alguns símbols que evoquen règims antidemocràtics en alguna de les manifestacions que han convocat, sense que ningú els convidés a retirar-los.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article