laio, t’escric aquesta dolorosa carta 80 anys després. Ho faig davant de la causa sumaríssima d’urgència número 1051, que l’amic rapitenc Josep Pitarch em va localitzar a l’Archivo Histórico de la Defensa, i es fa molt difícil escriure’t. Un document d’una gran vàlua històrica (gairebé 100 pàgines), que conté tots els passos des de la teva detenció el 3 de setembre de 1938 fins al fatídic document que certifica sense escrúpols la teva defunció, “por hemorragia”, el 17 de setembre de 1938.
De tot això, iaio, ja fa 80 anys. Tenies 27 anys, tot un camí per recórrer. La vida no t’havia tractat com mereixies, havies enviudat molt jove amb una nena petita a càrrec i, anys més tard, t’havies casat amb la iaia Teresa. Quan tot pareixia estar ben encaminat, va arribar la Guerra. I el teu compromís i la teva valentia et van portar a defensar la República, fins a l’extrem que et van encomanar la difícil missió de creuar l’Ebre per dur a terme tasques d’espionatge a la part de Sant Jaume d’Enveja (controlada pels nacionals).
Et va tocar a tu, com a tants d’altres joves de l’època, deixar-te la vida defensant una causa i uns valors fins a aquell moments legítims, i que una colla d’exaltats van desmantellar. Us van detenir i us van condemnar a mort en un judici sumaríssim celebrat a Ulldecona: a tu, a Jase Piñol Tomàs, de 66 anys, i a un andalús de 25 anys que venia d’Algesires. Sense cap mena de compassió van convocar tot el poble de Sant Jaume d’Enveja per presenciar la vostra execució i, en un clot que vosaltres mateixos vàreu haver de fer, us van sepultar.
Entendràs, iaio, que després de 80 anys d’aquesta fatídica història no vulguem silenciar-te i deixar-te caure en l’oblit. Tot ha canviat, és cert, i no pretenem obrir ferides ni buscar culpables. Però recordar-te avui, en ple debat sobre el trasllat de les restes del general Franco fora del Valle de los Caídos, em remou com a besnet teu, però sobretot em remou com a demòcrata. Una societat democràtica i avançada no pot permetre ni un dia més tenir-vos enterrats d’aquestes maneres, mentre que a un dictador se l’ha venerat en un lloc públic durant més de quaranta anys. I no cal que et digui. que lluitarem fins al final i amb totes les conseqüències per fer-vos descansar en pau, com mereixes, com mereixeu.
La memòria històrica, que alguns volen menystenir i posar en dubte, és l’eina bàsica, no per passar comptes amb el passat, que això no ens correspon als humans sentenciar, sinó com una oportunitat ineludible que tenim per dignificar la vostra memòria, el vostre compromís i la vostra dignitat. 80 anys després, iaio, et tenim present.
