D’una Constitució mal entesa per part d’aquesta dreta pura i dura, i acceptar les solucions tancades a mitges, estem on vivim actualment i patim l’atzucac entre Espanya i Catalunya.
Amb l’aprovació de la Constitució vam creure molta gent que es tancava la sagnant Guerra Civil i naixia una nova manera d’actuar entre les dues espanyes. Ho vam creure perquè els guanyadors permeteren alguna llibertat als perdedors, que durant la dictadura sempre havia estat prohibida. Així podríem avançar i, sobretot, entendre’ns. Els catalans i la gent d’esquerres van acceptar-la majoritàriament, aquella Constitució. No així la dreta pura i dura espanyola que advertia massa llibertats en el seu redactat. Havien manat, oprimit i dirigit les estructures amb mà de ferro, emparats per la capa del dictador i pels seus interessos polítics, i no els agradava repartir el joc entre tots. La gran majoria dels col·laboradors de l’autocràcia no va votar o ho va fer en contra de la Constitució. Van intuir que des d’aquell moment s’emprenia una nova etapa en què tots havíem de sortir de la mateixa ratlla, sense privilegis, ni existir beneficiats ni perjudicats. I realment no era així; jutges, militars i funcionaris continuaven essent els mateixos. No van haver depuracions de tots aquells que van torturar despòticament o es van enriquir gràcies al sistema. Vet aquí com va nàixer i es va desenvolupar el cop d’estat del 23 de febrer 1983. Va ser un avís dels mateixos que no acceptaven ni la Constitució ni les igualtats entre tots els espanyols, i que malauradament mai sabrem quins personatges el van fer possible. Van haver-hi uns factòtums que no es coneixen, encara que s’intueixen, i militars exaltats i armats que ho executaren.
D’una Constitució mal entesa per part d’aquesta dreta pura i dura, i acceptar les solucions tancades a mitges, estem on vivim actualment i patim l’atzucac entre Espanya i Catalunya. Els governs del PP i també alguns del PSOE, en diferents moments, més que solucionar les diferències entre els perdedors i els guanyadors, van afavorir les estructures franquistes sense canviar-ne cap. I més quan durant els darrers vint anys hem sofert una involució de les lleis des del Legislatiu, i un augment del fonamentalisme polític amb la seva col·laboració. L’Administració de Justícia s’havia de canviar i encara avui jutges i fiscals es regeixen per algunes lleis franquistes i alguns d’ells són els mateixos que sentenciaven a la dictadura.
Els va resultar fàcil, doncs, empresonar els polítics catalans, sense judici, acusant-los de cop d’estat, terrorisme i rebel·lió. La contradicció està armada quan a Europa ningú reconeix les acusacions per no haver existit aixecament militar i només la voluntat de votar pacíficament en un referèndum, essència de la democràcia. Espanya sembla que és un estat democràtic, però en relació a les llibertats de les persones, i concretament en relació Catalunya, tothom en reconeix les mancances. I queda demostrat quan els polítics exiliats a Europa, segons la seva justícia, són persones lliures, mentre que a Espanya els apliquen la despectiva qualificació d’huídos i terroristes. Al raper Valtònyc també s’han negat extradir-lo. Les relacions, doncs, entre Espanya i Catalunya seran molt difícils mentre existeixin presos i exiliats polítics. Sense alliberar-los, els probables acords i solucions seran impossibles d’aconseguir. No endebades, a Catalunya, un 80% dels habitants declaren que s’haurien d’alliberar els presos i permetre tornar els exiliats, i començar des de zero. Hom adverteix, fora i dins de les fronteres, que quelcom xiscla a Espanya. Catalunya és el fons d’un problema al qual s’ha volgut donar una solució autoritària des de Madrid, sense voluntat d’entendre el que succeeix, imposant, reprimint i creant difamacions que es magnifiquen des dels periòdics i són emprades per la justícia com a proves vertaderes. Així les relacions entre Espanya i Catalunya són irresolubles!
