He pogut fullejar El llibre daurat del poeta, narrador i traductor valencià Josep Piera. Seria fals dir que l’he llegit el llibre perquè no he tingut temps, però he vist suficient per a adonar-me que és força interessant, escrit amb amenitat i realment enciclopèdic sobre el tema que toca i que es detalla a la segona part del títol: Història de la paella com no s’ha contat mai. És una historia social i cultural de la paella valenciana des dels orígens, però on es parla de tot, també dels ingredients, posant èmfasi en els vegetals, que en bona proporció formen part d’aquella paella.
L’autor narra fins i tot una llegenda segons la qual un general de l’exèrcit napoleònic, durant la guerra del Francès, va provar un plat d’arròs valencià, la que després es diria “paella valenciana”, i va quedar tan entusiasmat que va voler conèixer la cuinera. Li van presentar i el general li va proposar que li fes cada dia un d’aquells plats d’arròs. La noia, de la qual el militar potser també va quedar tan enamorat o més que del plat d’arròs, li va proposar un pacte: ella li prepararia una plat d’arròs diferent cada dia, però ell hauria d’alliberar també cada dia un presoner espanyol.
L’assumpte va funcionar un centenar de dies a plena satisfacció del general, sempre amb un deliciós i variat plat d’arròs a taula. Però van ser els mateixos francesos els que no van estar conformes amb el pacte veient com es buidaven les presons, i van destituir el general. Aleshores aquest, ja degradat i sense càrrec, anava pels carrers cridant com embogit “¡Pour elle! ¡Pour elle!”… i d’aquí, amb les consegüents mutacions, podria derivar el nom: “pa elle,” “paella”.
“Si non e vero e ben trobato”, com diuen els italians. Però el substancial del llibre de Piera és el d’aportar àmplia informació, fer-ho amb gràcia i ser a la vegada un panegíric de la paella valenciana.
Aquest plat és universal. Quan fins i tot a llocs distants es parla de paella, s’associa automàticament a la paella valenciana.
Si els valencians han estat capaços de globalitzar el producte cal reconèixer el seu mèrit i aplaudir-ho. Res a dir en contra. Però la paella valenciana, fins i tot amb diverses variants, no és l’única, i es pot discutir si la millor.
En tot cas, a mi, de totes les paelles que he menjat arreu, la que de forma habitual més m’agrada és la que sempre he vist fer a Tortosa, a casa de la meva família, paella mixta. I també altres que he menjat per diverses poblacions de l’Ebre. Sé que no soc neutral en la valoració, que no soc en absolut gurmet i que probablement aquesta consideració deriva, a més de l’amor a la terra, en haver-me acostumat a un tipus de paella, motiu pel qual a un li sembla la més saborosa.
Tampoc no es pot parlar d’una única paella en aquestes comarques, ja ho sabem, perquè poden ser moltes les variants i, a més, “cada maestrillo tiene su librillo”.
En tot cas, em pregunto, essent una zona d’important producció d’arròs on és habitual el seu consum a quasi totes les famílies, com és que no hem sabut donar una projecció molt més gran a la “nostra” paella? Algun expert, que n’entengui, no s’animaria a escriure un llibre sobre les paelles de les Terres de l’Ebre?
