La rialla de l’unionista

Una de les frases predilectes, i que repetixen com un papagai els i les principals dirigents dels tres partits del número (o potser ja hem de dir "números" atès que ja en tenen dos de referència: 155 i 177) és el fet de la trencada de convivència dintre de la societat catalana. En fan bandera en tot moment com aquell que no té cap altra cosa a dir. Com es diu popularment: obtenen el seu propi orgasme dialèctic fent saber que la gent es discuteix acaloradament als carrers i que ja no hi ha dinars de família perquè ningú se suporta!

Tanmateix, i curiosament, el seu discurs no és precisament el de la concòrdia i el regermanament que portaria a treballar pel retrobament en un marc comú de convivència. Llur prèdica, doncs, es desplaça a anys llums, ja que prediquen el que no creuen, en col·laborar de primera mà a trencar qualsevol mena de lligam entre persones d'aspectes ideològics oposats; i ho fan de manera reiterativa i deliberada...

A una de les polítiques, nascuda a Xerès, també li encanta fer saber públicament que els diputats i les diputades de franges ideològiques oposades no se saluden ni als passadissos del Parlament català. No sé si ella deu ser "la alegría de la huerta" i aixeca la mà joiosa per saludar tothom amb efervescència! No en fa la cara justament, donat que el més normal és veure-li una cara de prunes agres amb el rostre enfadadíssim. Potser m'erro amb una cosa, perquè sí que fan una rialla ben sovint. I la rialla els arriba quan es posa damunt la taula el sofriment de les 9 persones retingudes per l'estat a la garjola, de llur famílies i amics. Llavors el somriure és màxim, el d'ella i el de companys seus de cuyo nombre no quiero acordarme (jo sí que he llegit el Quixot, la història de El ingenioso hidalgo Don Quijote de la Mancha, no com els qui han llegit únicament la tapa!!!). I és la rialla del menyspreu i de la màxima crueltat, del zero grau  d'humanitat. Podem discutir fets relacionats amb el futur del país, tothom pot dir-hi la seua, fins i tot poden fer el seu treball habitual lliurement contra tot l'ús públic de la llengua catalana, poden maleir els castellers i tota cultura catalana (ja ho fan dia sí dia també), però fer la rialla cruel, gairebé satànica, davant de persones honorables privades de llibertat em fa dir-los: no és això, adversaris polítics, no és això, pel que varen morir tantes flors, pel que vàrem plorar tants anhels, potser ens cal ser valents altre cop, i dir no adversaris polítics, no és això.

Si uséssim llur mateixa dialèctica, repetiríem novament com un papagai l'expressió "són uns nazis" i ens quedaríem tan amples com ells es queden. I l'esmentada rialla li donaríem comparació i forma amb la rialla de la mort dels malaurats presoners que sofriren la barbàrie nazi. I ara podria escriure: fan la rialla dels nazis davant del sofriment de l'adversari. Evidentment, no hi ha res comparable amb aquella barbàrie, i ni la lamentable rialla dels diputats i de les diputades que encapçala la senyora de Xerès no té res a veure amb els qui xalaven davant l'extermini. Afortunadament, no soc com ells ni ella. Nogensmenys, quina rialla més espantosa, la que gaudeix del fet que persones com Raül Romeva, Oriol Junqueras, Carme Forcadell, Dolors Bassa, Quim Forn, Josep Rull, Jordi Turull, Jordi Cuixart i Jordi Sànchez hagin de veure el sol algun cop des de darrere una reixa. O com va dir el president del grupuscle d'ultradreta de moda, amics i col·laboradors dels de la rialla: la pena que demanen a l'Oriol Junqueras és per tal que surti de la presó amb els peus al davant... d'una caixa de fusta! Rialles i comentaris que sí que trenquen la convivència perquè som molts els que no ens en riuríem mai del fet de veure'ls darrere barrots per motius polítics!

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article