Vida arriscada, poemes valents

escriptor

El meu amic Edward Carter, americà catalanitzat resident a la Ràpita, descendent de catalans que tornaren amb Colom després del primer viatge, amic, familiar i lector que fou d'Arbó, diu que em vol presentar un xicot, d'ascendència italiana que va néixer a València, perquè ha escrit i publicat un llibre de poemes que segurament m'interessarà.

Anem a vore. Aquest mosso es diu Eduardo Margaretto Kohrmann i quan ens trobem, amb Edward Carter, sota els porxos de Les Alamedes, a la vila reial de Sant Carles de la Ràpita, on resideix de fa quatre anys, després d'una vida d'andarec sentimental i de rondaller de la literatura, el periodisme i la traducció, Margaretto porta a les mans un llibre. Me'l regala, miro la portada, que diu Versos de ocasión, il·lustrada amb una fotografia de sabates esportives, feta per Eva Mascarell, autora de les inspirades fotos de l'interior del volum poètic, i on s'anuncia, també, el pròleg de Pilar Romera, historiadora i narradora de Riba-roja d'Ebre.

Fullejo l'exemplar - editat per l'Associació Mar de Fora, de 115 pàgines, comptant-hi les imatges d'Eva Mascarell, el pròleg entusiasta de Pilar Romera (on qualifica la poètica de Margaretto de “lírica amarga y doliente”) i una nota biogràfica final dels tres protagonistes- i observo, justament, a la pàgina 39, que aquesta lírica respon a l'apreciació de la prologuista: “no tenías tiempo para amarme y yo empecé a gastar mis días en calles derrotadas en amores furtivos que mueren al amanecer, y me sentí muy solo...”.
Amb una mica de temps i certa calma -perquè cada vers podríem dir que és una plantofada a l'abdomen-, vaig anar llegint, refent la biografia accidentada, inevitable en tot aquell que no es conforma amb una vida reglamentada per les exigències comercials d'aquest rodamón de ciutats i països, ètiques i estètiques, límits i desesperacions, revistes i bandes de música subterrànies, contemplacions i exigències etíliques i amoroses, etc, és a dir, tot allò que, des de temps immemorials, ha conformat l'existència de la humanitat creadora no conformista.

I així s'ha anat formant aquest volum, donat a llegir sense puntuació i sense majúscules, talment un rosari de prosa poetitzada, com feien a principis del segle XX dadaistes i surrealistes i com van reprendre -després de la Segona Guerra Mundial-, quan s'havien esvaït definitivament totes les normes ortogràfiques, sintàctiques i lèxiques, beatniks, hippies i tota la tropa de desarborats, desclassificats i inclassificables, homes com Margaretto -i dones-, malalts d'amor i de tendresa que han vist, en el pas de la joventut a la maduresa, “la serenidad que ha perdido una generación en lo más oscuro del día", en clara referència a la destrossa física i espiritual ocasionada per “el polvo de un caballo blanco en uno de los muchos agujeros de la noche”. 

Aquí es parla d'aquestes situacions, de com hi van caure una generació i una altra, de la lluita per sortir-ne a través de l'amistat, l'art i l'amor (tot prou problemàtic) i del retrobament amb la senzilla claredat de les coses i les persones, quan aquestes no estaven infectades per l'acumulació abundant de la inutilitat. 

Després dels poemes dedicats a Calles de Malasaña -i del Raval barceloní-, on passaven totes aquestes coses, retrobem l'esperança i el goig de viure en els versos De matí mañana, en aquest nostre Delta d'ampla claror mediterrània, on el poeta comprèn “que se puede amar a una tierra como muchos no amarán jamás”, on oblida "mis miedos en un cajón" , on la nit és tan formosa “que ni la muerte me hará daño", on vol ser home lliure "y morir en la bahía dels Alfacs”.
Memorables versos d'un home refet, després de desfet, que es presenten-segons em diu Edward Carter- aquests dies a Barcelona (llibreria Calders) i després a Roquetes, Tortosa i Amposta. Una bona ocasió per a conèixer-los i, de pas, saber del Grup Literari Rapitenc (Margaretto, Carter, Reverté, Carcellé, Carles, Mascarell, Tibau, amb Víctor Canicio, el més veterà de tots), que trama les seves conxorxes des de la Taverna dels Porxes, és a dir, El Gato Negro, els nostres “Quatre Gats” rapitenc.  

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article