Estimats amics, parents, companys, coneguts, saludats, hòmens tots, el dia 25 de novembre és el Dia Internacional per a l’Eliminació de la Violència Contra les Dones i les Xiquetes, desgraciadament, a les dones encara ens maten pel sol fet de ser dones, però aquesta és la punta de l’iceberg, abans de l’assassinat hi ha un munt de violències visibles, no visibles i molt subtils. Vosaltres no sou assassins ni violadors, no cometeu abusos sexuals, ni crideu ni insulteu ni amenaceu les vostres parelles, tampoc no les humilieu ni les menyspreeu, perquè si són parelles les estimeu i l’amor, de cap manera, és un acte de violència. Ens podem preguntar com és que hi ha hòmens que arriben a ser tan extremament violents? Els hòmens i les dones vivim en una societat amb fortes desigualtats, on encara les dones, en molts àmbits, no gaudim dels vostres privilegis. I de privilegis va la dominació.
Però ¿us afecta a vosaltres, estimats amics, parents, companys, coneguts i saludats tot això de la violència envers les dones si vosaltres de violents no en sou? Us impliqueu en l’erradicació d’aquesta xacra social? Ben segur que sí, i és del tot necessari que us hi poseu i de cap. Com deia més amunt, de violències n’hi ha moltes de molt subtils, i les tenim molt interioritzades com a normals, normals també des del prisma de qui té els privilegis. Aquelles formes d’humor sexista, aquell llenguatge discriminatori, la publicitat que objectivitza les dones… Per exemple, li rieu les gràcies a aquell que al grup de WhatsApp publica fotos amb contingut sexista? Això és, dones a qui es mira com a objectes; o bé li rieu a aquell altre que conta aquells acudits que denigren les dones? Mireu cap a un altre cantó quan pel carrer un home increpa amb floretes («piropos») una noia? Ajudeu la companya de treball que pateix assetjament sexual a la feina, li doneu tot el vostre suport perquè denuncie?
Sou fills i veniu d’una mare, teniu germanes, filles, netes, nebodes, tietes i amigues estimades, també és cosa vostra que hi haja un canvi en la nostra societat perquè s’elimine la violència. Vosaltres, estimats, gaudiu de privilegis pel simple fet de ser hòmens i com comprendreu, això no està bé. La igualtat no entén de privilegis. Què fem amb el nostres privilegis? Jo també en tinc com a dona blanca, heterosexual, amb feina…si em comparo amb una dona negra, immigrant, sense feina. Reconèixer-los és el primer pas per adonar-nos de les desigualtats. Desconstruir-nos i reconstruir-nos és una tasca vital que inclou l’aprenentatge continuat de vida.
Torno a la punta de l’iceberg, a l’assassinat, que segons Nacions Unides, és la principal causa de la mort de les dones entre els 15 i 44 anys. Només podem dir que de violències masclistes, mai més! I que també és cosa de tots treballar per la igualtat de drets entre totes les persones, siguem del color que siguem o tinguem la sexualitat que tinguem, perquè això del gènere és més gramatical que humà.
