Del Llibre Negre al Comú Català

escriptor

El Llibre Negre (1r. volum) és el que ha escrit Jordi Martí Font (Tarragona, 1969), oriünd de Marçà (Priorat), professor, filòleg, periodista, home de la CUP, que ha espigolat -de mitjan segle XIX fins a la Guerra Civil (1936-39)- textos, proclames i poemes de pensadors i activistes lliurepensadors i anarquistes, i El Comú Català (La història dels que no surten a la història), de David Algarra, és també un llarg text que, des de les terres de la comarca d'Igualada (Anoia), refà la història social i popular de Catalunya, des dels segles  viii i x, i fins també a mitjans del xix, a partir de les assemblees comunals, “compartint la propietat dels principals mitjans de producció”, com diu Fèlix Rodrigo Mora, al pròleg d'aquest volum, el 2015. 

Darrerament, he tingut notícia d'aquests dos treballs -que tenen tants punts en comú que es podria dir que l'inici del moviment llibertari és una continuïtat de la vella experiència popular comunal de l'alta edat mitjana-, gràcies a haver rondat pel Priorat i la Ribera d'Ebre, amb els meus amics Alfons Sala i Josep M. Margalef que, des de Darmós, em portaren al Molar, on es presentava el llibre de David Algarra (a qui tenia tantes ganes de conèixer) i gràcies al mateix Jordi Martí Font que, des de Marçà (Priorat), em conduí a l'Aldea (Baix Ebre), on parlamentava sobre el Llibre Negre al bar-restaurant anomenat Les Xiques, un establiment cooperatiu, feminista i, per descomptat, llibertari, on conec la Carme Abril, que està al capdavant d'aquesta i tantes altres iniciatives de resistència popular.

Valguin aquests dos exemples per constatar que, encara que no se'n parli gaire, o gens, en els diversos mitjans escrits, hi ha una nova ebullició social -de moment subterrània, com tot el que recomença-, fatigada de la retòrica política dominant, que busca en el passat, remot o més recent, aquelles formes de convivència i subsistència que podrien ser útils per al present. 

En aquest sentit, els textos de Jordi Martí i de David Algarra ajuden a entendre aquest retrobament amb un passat, el nostre, que la historiografia diguem-ne oficial, ben ajustada als compassos de la història política dominant (Estat, partits, legislacions, models econòmics, etc), ha marginat, manipulat i ocultat. 

Em sembla altament necessari acostar-se a noves formes de pensament i acció, que poden semblar "noves", però que ja tenen molts anys i fins i tot segles d'existència, per no quedar atrapats en un parlamentarisme que té tant d'estèril per a la gent com de vitalici per als qui en viuen. 

Això és el que dedueixo dels papers del Llibre Negre i d'El Comú Català, que mostren i demostren -com sempre al llarg de la Història- que la Idea Comunitària d'Autoorganització Popular, impulsada inicialment per petits grups i assumida progressivament pel conjunt social, prescindint si pot ser d'instàncies directives centralitzades, és segurament la forma més humana de procedir per a una autèntica revolució sense víctimes ni màrtirs. 
Com sempre, clamem i reclamem una justícia i una llibertat que facin dignes l'existència humana sobre la Terra, però caldrà començar de cap i de nou, perquè el motllo existencial al qual ens hem hagut d'acostumar representa tot el contrari d'aquestes virtuts que desitgem.     

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article