L’Ajuntament de Tortosa, com altres molts arreu de Catalunya, ha decidit no organitzar cap acte en record dels quaranta anys del referèndum que va aprovar la Constitució de 1978 tutelada per les forces reals del règim franquista. Mentrestant, els partits nacionalistes espanyols defensen aquesta Constitució com el gran esdeveniment, “40 años de Democracia”, que recorda la campanya de 1965 amb l’eslògan “25 años de paz”.
Deixem parlar els números. El 1978, al conjunt de les Terres de l’Ebre, el cens electoral de majors de 18 anys era de 120.018 persones. D’aquest total van votar 81.390 cosa que representava el 67,81 per cent i, d’entre els votants, 3.406 van dir no i 3.449 foren en blanc o nuls; els vots positius van ser 74.535, el 91,58 del total. En resum, a les nostres comarques, tot i les pressions mediàtiques, socials i polítiques a favor de la Constitució i les amenaces del “tot o no res”, només el 62 per cent dels que podien votar van fer-ho a favor. Xifra similar al conjunt de Catalunya (el 61,43 per cent) i superior al total d’Espanya (el 58,97 per cent). A Tortosa ciutat la participació fou encara més baixa (62,63 per cent) com també fou més baix el nombre de vots favorables, que solament van assolir el 57,31 del cens.
Certament fa quaranta anys el Sí va guanyar al referèndum constitucional amb més del 90 per cent dels vots emesos igual que el Sí a la independència va guanyar l’1 d’octubre també amb més del 90 per cent. Amb totes les reserves que es puguen fer i el context en què es varen celebrar les votacions, els resultats són els que són. Cal afegir-hi, cosa que no se sol dir, que el 1978 no hi havia un cens electoral oficial aprovat que garantís la netedat del procés i que es produïren gran nombre d’irregularitats, acusació que l’Estat espanyol ara fa a l’1-O. Val a dir, també, que tothom estava d’acord que calia votar perquè era el preu per obtenir aquella democràcia. No es va filar prim i els partits majoritaris ja instal·lats als centres del poder des de feia un any, la varen avalar, tot traint els seus principis, com el PSOE i el PC acceptant la monarquia franquista.
Els que aleshores van votar o podien votar la Constitució tenen actualment més de 58/59 anys; segons l’Idescat a Catalunya 1.941.805 persones, cosa que representa el 32 per cent de l’actual cens de votants. Tenint en compte que els vots afirmatius el 1978 foren el 61 per cent, resulta que a dia d’avui solament el 19,56 per cent dels possibles votants es van manifestar aleshores a favor de la Constitució. És acceptable menys de la cinquena part del total per a donar al resultat de 1978 un valor dogmàtic, intemporal i universal? Absolutament, no. Això considerant que alguns dels que la varen votar afirmativament fa quaranta anys avui no ho farien, com jo mateix.
Les constitucions tenen una funció conjuntural i instrumental. No són les “Taules de la Llei” que Déu va lliurar a Moisés al Sinaí i el cristianisme va convertir en els “Deu Manaments”. La seua validesa i permanència està en funció de l’adequació a cada moment- Si no és així, cal modificar-la o fer-ne una de nova. La més antiga actualment en vigor, a la qual fan referència constantment els partits constitucionalistes és la dels Estats Units aprovada el 1787, que té només un preàmbul i set articles i ha estat adaptada al llarg del temps mitjançant afegits o esmenes (27 en total, la darrera de 1992). Mentrestant, la Constitució espanyola consta d’un preàmbul i 192 articles que pretén deixar-ho tot “atado y bien atado” (els sona la frase?). És evident que Espanya si vol homologar-se a un país democràtic necessita una nova constitució que es puga votar sense les amenaces i les pressions de fa quaranta anys. Però, abans, els ciutadans han de resoldre dues qüestions que no van votar aleshores perquè van impedir-ho els militars, els banquers, els bisbes, l’aparell de poder franquista i els polítics acabats d’arribar de totes les ideologies. Primera: si volen monarquia o república (com van fer els italians el 1946); i segona si tots els territoris que actualment formen l’Estat espanyol volen continuar-hi. O potser s’hauria de fer primer aquesta segona, perquè, havent sortit d’Espanya, són els espanyols que queden els que han de decidir si volen o no tenir rei.
