Encara portes Ulldecona al cor? Aquesta pregunta li he fet sempre a l’amic Ollé quan ens trobem, però em sembla que a partir d’ara i després d’haver llegit L’escamot de la nit serrada serà totalment innecessari. Què és, sinó, aquesta novel·la, un homenatge a la seva ciutat nadiua? D’aquelles obres que, una vegada llegides continuen interpel·lant el lector perquè aquest es faci càrrec i intèrpret d’alguns dels seus passatges. A hores d’ara encara em pregunto què es va fer d’aquells tres joves de l’escamot que van desaparèixer de la historia tan ràpidament com van entrar. Sense caure en cap localisme penso, i estic convençut, que forma part del grup d’obres més important publicades a Catalunya des de l’actual segle. Tan meravellosa i enlluernadora és la narració que ha escrit Manel Ollé! I són tantes les situacions emocionants i humanes dels protagonistes que es fa difícil dir i explicar en quina d’elles ens quedem, tot i que hi ha un element que sembla unir-les: la climatologia, que de forma turbulenta i pluja desbocada es presenta d’imprevist i el que fa és donar més caliu, tant a la narració com als mateixos personatges. D’aquesta forma els dos actors principals, Lluc de l’Aladrac i Guillem Cadolles, conversen i fan confidències de les seves vides durant la nit que coincideixen a la vetlla d’una difunta, la senyora Teresina la Fesola, que Ollé la ressuscita literàriament i ens fa saber que forma part d’una colla de dones que són plegadores d’olives, però no solament això, ja que Ollé, en un joc que només està a l’abast dels bons escriptors, la fa protagonista destacada de les confidències de Lluc i Guillem. En efecte, que dos persones amb una sinceritat brutal es confessen de dos fets que van marcar la seva existència en la companyia d’un mort, dona més valor, tant a la narració com al protagonisme de la difunta, ja que Teresina sí que sobrevola en tots es capítols de l’obra.
Tota la novel·la està envoltada d’una atmosfera humanista, que, transversal, s’incorpora a tots els personatges i a un moment determinant de la vida. En aquest aspecte quan Guillem Cadolles és escollit alcalde sabem que té bona cal·ligrafia i havia treballat de paleta i el seu nomenament el va agafar per sorpresa, tant és així que creu que és van equivocar. Però la narració més intensa i emotiva és quan es presenta l’escamot, format per tres joves -la Guerra Civil es fa present-que demanen auxili i protecció al pastor Lluc de l’Aladrac. No m’allargo més en aquest fet -tan fantàstic, tan vital i tan humà- perquè sigui el lector mateix qui descobreixi i entri al mas del pastor i sigui testimoni privilegiat de les converses que es duen a terme. Són tres nois, soldats de lleva -intel·ligents, solvents, educats, a la recerca de la seva llibertat-, ignorants i perduts en ple Montsià i Lluc els mostrarà la cara més amable, el seu compromís amb els homes i amb la seva terra. És Lluc de l’Aladrac l’alter ego de Manel Ollé? No en tinc cap dubte.
Altres aspectes a considerar -són tants!- de la narració és la vida dels pastors a la fi de la temporada d’hivern: la gastronomia -unes apetitoses pàgines dedicades a l'”arrossada”, en què Ollé fa gala dels seus coneixements de la cuina montsianenca-; l’alimentació del ramat; les riuades de l’Ebre; la descripció i protecció de les oliveres …, i un final emotiu i sorprenent en l’enterrament -inoblidable- del jove mort de l’escamot, Andreu Palomar, en què el lector el pot interpretar segons el seu estat d’ànim.
Si Pere Galés ha estat considerat el gran humanista d’Ulldecona, a partir d’ara, i després d’haver llegit L’escamot de la nit serrada, Manel Ollé li agafa el relleu.
Esperem i desitgem que els coloms mallorquins de Pollença i Campos, que també intervenen en l’obra, sobrevolen per tot Catalunya i amb el seu missatge donen a conèier una novel·la plena d’una humanitat vibrant i solidària, com ja no s’escriuen en la novel·lística actual.
