Retorn poètic de Joan Callau

escriptor

M'arriben dos llibres de poemes del calero Joan Callau, enviats per Pagès de Lleida, que és qui els edita, i que porten els títols: L'avís de l'àngel (2014) i L'arbre que som (2018), dues peces de creació literària major -després de més de vint anys sense publicar poesia- que signifiquen el seu retorn poètic, després, també, d'un bon tram de vida dedicada a fer que les coses, i ell mateix, tornessin a la claredat, a la llum, a la plenitud.

I és que Joan Callau -que aquest any ha arribat als 60-, estant davant la mar de l'Ametlla, on va néixer i on viu, és un exquisit treballador de la cultura que no està per orgues, ni per copets a l'esquena, ni per exposar-se -com fan tants- per continuar dient obvietats. Ni mel i mató ni carallades avantguardistes estèrils.

Quan el vaig conèixer -ja deu fer uns bons trenta anys per escriure-li un Homenot del Sud- ja em va semblar que amb aquest xicot, pocs romanços. Vaig veure-li una cara d'intel·lectual que tombava d'esquena, d'home que, sense perdre el sentit de l'humor que  s'ha de tenir per continuar vivint, es prenia la vida seriosament. És allò que deia, també en la seva maduresa, el poeta Jaime Gil de Biedma: “Que la vida iba en serio lo supimos más tarde”.

Vinc a dir que Callau s'ha preparat a consciència, com recomanava, també, un altre excel·lent poeta, el mallorquí Blai Bonet: “Un escriptor no pot sortir al carrer fins als cinquanta anys”. És el que va fer, igualment, el nostre Gerard Vergés. 
De manera que, si un vol destil·lar en lletra impresa alguna cosa que sigui veritable, ha de saber assumir i garbellar la intensitat, sovint contradictòria, del que suposa el fet de viure: de la joventut a l'edat adulta, de l'ànsia d'infinit als límits inevitables, de la plenitud d'un instant d'amor (com bellament deia Vergés) a la llarga desesperació de la solitud, i així fins a tantes desharmonies que ens assetgen.

Cal trobar alguna o altra síntesi, i això és el temps que ho dóna, per la qual cosa, com en l'agricultura, la pressa, la fama o el diner són males conselleres per a una obra de qualitat. És el que diu Callau, en un dels seus versos memorables, i que em faig meu: “No facis ara recompte de res”, que em recorda la cèlebre cançó Je ne regrette rien (Jo no lamento res), d'Edith Piaf.
De tot això en van plens aquests dos llibres, el primer dels quals va obtenir el 29è Premi Miquel Martí Pol, el 2013, i el segon, que va precedit per un admirable i justificat pròleg de Carme Cruelles i Rosales, escrit des de la veïna vila, també marinera, de la Ràpita, al “sud de Catalunya”, com li agrada situar al poeta la seva procedència geogràfica i espiritual.

Em satisfà molt, per tot això, haver retrobat la veu -tan humana, poètica i lírica- de Joan Callau, a qui fa temps que no veig, però que preveig que cada cop, amb els anys, s'assembla més a aquell gran poeta lleidatà, Màrius Torres, mort de tuberculosi als 32 anys (1910-1942), el qual, en una carta a Carles Riba, deia: “Jo soc essencialment aquesta cosa absurda que és un poeta líric”. 
Beneïda absurditat dels poetes lírics, fent front amb la ploma a l'autèntic absurd d'un món que continua essent -com en aquells anys de guerra- inhumà, cruel i mentider.   

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article