HomeOpinióFirmes setmanarilebre.catOriol Junqueras fins que siguem lliures

Oriol Junqueras fins que siguem lliures

Hi ha llibres d’assaig amb enorme força, que tenen la capacitat de no deixar-te indiferent. Tanmateix, durant dies et forcen a donar voltes sobre temes que t’han interessat. De fet, majoritàriament, sobre els que discrepes de manera oberta i clara de l’anàlisi que dóna l’autor. El títol d’aquest article fa referència al llibre que Sergi Sol, excap del gabinet del president d’ERC, acaba de publicar, el qual es tracta d’un assaig polític que situa damunt de la taula bona part de la problemàtica que hi ha hagut dintre de l’independentisme des dels mesos previs al referèndum de l’1 d’octubre: el dia més important de la història de Catalunya, tota una fita que va aconseguir una part majoritària del poble a desgrat de la repressió política i policial de l’Estat espanyol.

Sergi Sol ens presenta d’una manera amena la complexitat de tot plegat, fet que ens desperta  tota mena de sensacions, a la vegada que permet reflexionar-hi a bastament. Val a dir que l’autor passa detalls per alt voluntàriament, i no fa cinc cèntims de molts posicionaments personals de polítics de primera fila per no donar benzina al sinistre jutge Llarena, la imaginació del qual ja l’ha portat a prendre decisions magnànimes i contràries a molts drets civils i democràtics. Malauradament, no pot parlar en llibertat ningú que no pertanyi a l’espanyolisme atès que depenent del que es digui es pot ser castigat de manera impune i, el que és pitjor, amb el somriure de boca a boca dels dirigents i votants de les forces unionistes que gaudeixen molt de l’exercici de llur llei.

Primerament, Sol deixa constància de les difícils relacions humanes i de l’omnipresència del partidisme que ho embolica tot. Les qüestions de partit es mengen les de país, cosa que en el cas d’un procés d’alliberament nacional esdevé molt més greu. El còctel independentista es va trobar amb visions i actituds diverses i a vegades enfrontades, també amb la presència interna d’un talp ambiciós que ho va enterbolir tot, la presència del qual en un govern que havia d’implantar la República ningú ha entès mai.

Conforme avança l’assaig es posa a analitzar justament el com hauria de ser la República catalana, que doni cabuda a tothom. El nostre futur col·lectiu que passa per una riquesa lingüística i en posa exemples contundents. Fa bandera del fet que polítics com l’Oriol Junqueras han arribat a l’alcaldia de ciutats com Sant Vicenç dels Horts, amb unes condicions idiomàtiques conegudes i uns orígens sociològics allunyats totalment de la manera en què històricament s’ha entès la catalanitat. Li podria signar aquests arguments perfectament. Ara bé, sorprèn la bel·ligerància amb què l’autor parla dels que ell anomena com a puristes idiomàtics. Aquí entraríem en una llarga discussió, ja que ningú té la veritat absoluta. Sol parla amb cert menyspreu dels qui onegen estelades o fan càntics poètics, quan aquests han estat els qui han mantingut la flama de la catalanitat en moments polítics en què el peix al cove o l’anhel tripartit deixaven en segon lloc la reivindicació de la llibertat de la nació catalana. Aquí l’autor fa una patinada forta fruit dels perfils ideològics de cadascú, ja que el català ha estat l’eix vertebrador d’aquest país sempre i en tot moment.

Igualment, algun comentari despectiu sobre altres formacions polítiques de l’entramat independentista, i sobretot una frase desafortunadíssima sobre una de les associacions més actives, deixen entreveure un profund ressentiment que no ajuda a crear ponts interns, ni molt menys a fer bé les coses. Entenc que aquestes expressions les ha usades una persona que ha viscut de prop comentaris de mal gust, difamacions, mala praxis política, desavinences, etc. Des de l’aparell d’un partit es té un punt de vista de vegades no adient.
Han passat coses desagradables a nivell intern, però no oblidem que tothom ha hagut d’actuar sota una pressió immensa d’un estat que ha volgut jugar l’arma de la repressió en lloc de la del diàleg. Ara amb nou persones privades de llibertat, i unes altres amb un exili forçat, no ens podem permetre trivialitats ni passos enrere.

ARTICLES RELACIONATS

DEIXA UNA RESPOSTA

Introduïu el vostre comentari.
Introduïu aquí el vostre nom

+ 20 = 25

Últimes notícies