Menjar fora per sentir-te com a casa

periodista

Un divendres al vespre, i quan dic vespre són les 20.15 h. Tard per berenar i aviat per sopar, almenys a casa nostra. Quatre persones en un restaurant de moda de Barcelona, en un barri de moda, amb decoració de moda i amb plats aparentment de moda. Avisats, amb antelació, que hi ha dos torns i que haurem de deixar la taula a les 22.30 h. I amb tot això, a sopar s'ha dit.

La cosa va fluint malgrat l'ambient fred dels locals de moda i les floritures, habitualment sobrants, que acaben apareixent a la factura. Toquen les 22.29 h i amb la propina ja sobre la taula ens demanen poc amablement que deixem pas al segon torn, que ja espera. Només per un minut, o per cinc de cortesia, el que hauria pogut ser una vetllada rodona es converteix en un no hi tornaré. Ras i curt. I també car, el restaurant dic.

Anar a sopar a fora deu ser un dels millors plaers de la vida, almenys per a mi. Hi aniria tots els dies, qualsevol ocasió s'ho mereix, i jo m'apunto a totes. Vivint a Barcelona semblaria fàcil encertar-la. Milers de restaurants, per triar i remenar, sense haver d'agafar el cotxe. O tinc molt mala sort o és culpa de la moda, i meva per seguir-la, obvi. He de confessar que soc reincident. 

Volem menjar fora per sentir-nos com a casa. Que ens rebin amb un somriure, ens diguin que ja ens trobaven a faltar i que tenen un plat nou que ens encantarà. I que no ens facin fora perquè el segon torn ja pressiona. D'aquests n'he trobat pocs a Barcelona, uns quants a les meues estimades Terres de l'Ebre, on les modes no són tan moda, on el producte i la humilitat sempre van per davant i on et reben amb una abraçada després de mesos sense veure'ns. La moda passa, però els clients locals es queden. I això, per sort, hi ha llocs allunyats de la capital que encara ho entenen.