El desembre de 1978, ara fa 40 anys, a la Festa Literària de Santa Llúcia, celebrada a Badalona, el jurat del Premi Xarxa d’Assaig va premiar el llibre El Combat Ecologista a Catalunya, que vam escriure Santiago Vilanova, Jaume Reixach i un servidor, i que l’any següent publicà Edicions 62 per Sant Jordi.
Devia ser el primer -després dels textos acadèmics de tall naturalista i ambientalista- que recollia, aplicat a Catalunya, l’esperit independent, crític i alternatiu que el moviment ecologista europeu i nord-americà plantejava al sistema econòmic occidental, a partir d’uns pensadors, filòsofs, economistes i humanistes (Denis de Rougemont, Ivan Illich, Schumacher, Commoner, etc), que ja han quedat com a clàssics.
Els autors d’El Combat -en aquells anys de transició política i després d’una llarga dècada anterior en què el creixement econòmic industrial a les àrees de gran consum es feia a costa de les perifèries agràries, que s’anaven despoblant, però on residien els nostres millors sistemes naturals- vam veure aviat que la consolidació democràtica, si havia de ser veritable, no podia continuar, al seu torn, el model social anterior (plenament franquista, però amb significatives adhesions d’institucions i personalitats catalanes) i que calia aixecar una resistència territorial per afrontar el desballestament, que ja s’anava produint, a les economies locals i comarcals (nuclears, transvasaments, grans embassaments i àrees químiques), tot en profit de les metròpolis ja saturades, mentre els territoris extrems es dessagnaven amb una lenta però implacable emigració interior.
Aquesta va ser la nostra contribució a un sistema democràtic que no ens pensàvem, llavors, que hauria caigut tan avall i que ha ocasionat, per reacció, la sublevació irada del nostre poble, sobretot, és clar, del més conscient, que també ja veu que, en el litigi Catalunya-Estat Central, ha de passar comptes -i també pel que fa a les conseqüències de l’estat ecològic català- a les responsabilitats que han tingut en aquest desballestament les nostres institucions de govern, els nostres dirigents polítics i sindicals, empreses i grups financers i, en un estadi més inferior, però no menys important, diputacions i ajuntaments, responsables, també, de decisions de dubtosa qualitat democràtica i que, per la proximitat, han afectat directament la qualitat de vida de tanta gent.
A dreta i esquerra, aquí, ha sucat gairebé tothom i els que no ho hem fet, per coherència amb els nostres ideals, hem estat tractats d’empestats i de no voler contribuir al gran festí de la democràcia, de la qual s’han aprofitat pervertint-ne, de la forma més vergonyant, els requisits més nobles. Per això, tanta i tanta gent -a l’altra banda dels molts que continuem lluitant- ja no creu en res ni en ningú dels que protagonitzen l’escena pública, però malauradament es comencen a creure els qui encara no tenen poder i que ja sabem on ens volen conduir. Mentrestant, la natura, i nosaltres amb ella, està agonitzant. Això sí, tots ben embolicats, avui, en la reunió ministerial a Barcelona, com quan Franco venia a deixar anar quatre molles.
