Si no suportes els gats, si et fan temor o mania, deixa de llegir. Passa de pàgina. No passa res, inverteix els cinc minuts de lectura d’aquesta columna en una altra cosa. Soc de naturalesa més aviat poc persuasiva, i m’és igual convèncer els altres. Visc i penso amb molta independència, i no m’agrada fer-me pesada. Suposo que visc i deixo viure, així com fan els gats.
No conec ningú que tinga un gat i no suporte els gossos, mentre que sí a la inversa. Els gats són especials i no tots som dignes del seu amor i la seua consideració. El gat mai no és súbdit. És el gat qui domestica els humans i no a la inversa. Ells no tenen amo, sinó acompanyants. Vivim amb un gat, però no en tenim, de gat. És aquest orgull, aquesta dignitat del felí la que (si ho comprenem) fa que el vincle entre un humà i un gat puga ser increïble.
Molts artistes i escriptors han admirat els gats: Hemingway, Borges, Cortázar, Bukowski… La seua naturalesa tranquil·la, sigil·losa, neta, el fet de no haver-los de traure a passejar, la seua independència però alhora afectuositat… fa que siguen l’acompanyant ideal especialment per a una persona creativa, introvertida, que passa moltes hores en un interior.
Sempre n’hi ha hagut, de gats de carrer. Un grup de gossos de carrer abandonats serien notícia, però en canvi amb els gats ja se sap: un gat sap cuidar-se sol. Però viure al carrer està ple de perills i més encara quan hi ha humans que, al contrari dels gats, no deixen viure: els apedreguen, enverinen o els fan víctimes d’altres crueltats.
Fa pocs dies, un diumenge d’hivern, vaig saber de la notícia d’un rescat d’una gata velleta atrapada entre les runes d’una casa caiguda, a Tortosa. Per sort, els Bombers i els voluntaris de Progat, que es cuiden dels gats de carrer, la van rescatar sana i estàlvia. Però no sempre hi ha històries amb final feliç, i no n’hi haurà mentre hi haja una alarmant xifra d’abandonaments i mentre els humans no entenguem que un animal de companyia s’ha d’esterilitzar i cuidar.
Voldria donar les gràcies a les persones anònimes que un diumenge a la tarda ho deixen tot per salvar una gata velleta. Com se sol dir, salvar aquella gata no va canviar el món, però sí el món d’aquella gata. Igual que aquestes línies no canviaran el temps en què vivim, però sí els cinc minuts que has invertit llegint aquesta columna.
