Fa 80 anys, el coll d'Ares

escriptor

Avui fa exactament vuitanta anys (era el 8 de febrer de 1939) que l'escriptor de
l'Ebre, Artur Bladé i Desumvila (1907-1995), passava a peu la frontera francesa pel coll d'Ares, al Ripollès, en l'inici de l'impressionant exili republicà, als dies finals de l'ocupació franquista total de Catalunya. 

La història d'aquests primers dies de la Retirada i els dos anys d'exili en terres del Rosselló i d'Occitània (Arles de Tec, Perpinyà i Montpeller) és explicada pel meu inoblidable amic al primer volum de L'exiliada. Dietari de l'exili. 1939-1940 (publicat inicialment el 1976 i, després, el 2006, recollida en el segon volum de la seva Obra Completa).

Ara fa vuitanta anys de tot allò, i sembla que sigui abans d'ahir -i és avui-, perquè la tragèdia de les expatriacions no acaba: milions de persones arreu del món obligades -per les guerres, fams, injustícies econòmiques i criminals explotacions que han degradat els recursos naturals- a anar d'aquí cap allà, com pàries errants trobant totes les portes tancades, sense lloc ni refugi, morint en els trasllats pel mar, com morien amb els peus glaçats per la neu els nostres avantpassats cercant refugi a França, una “benvinguda” que fou de filferrades i sorra els primers mesos a les platges de la costa del Rosselló (Argelers, Sant Cebrià, Barcarès, etc). 

Sembla impossible, però va passar, i és el nostre deure -hereus d'aquella esforçada generació- recordar-ho, homenatjar-los i aixecar un crit de Pau universal, com va fer Pau Casals des de Prada de Conflent, als peus del Canigó, d'on va sorgir aquell potent crit musical d'El Pessebre, escrit al final de la nostra guerra i en plena Segona Guerra Mundial. 

Aquests dies, entitats socials de memòria i institucions de govern estan fent aquest record i homenatge: a Tarragona, commemorant el 15 de gener, entrada dels franquistes a la ciutat; a la Jonquera (pas dels milers de refugiats), on el Museu de l'Exili inaugura una gran exposició fotogràfica i documental sobre aquells fets, i a Cotlliure, activitats en honor d'Antonio Machado, que hi morí el 22 de febrer del mateix any, fatigat i, sobretot, adolorit de veure com "una de las dos Españas ha de helarte el corazón”.

No deixa de ser significatiu, simbòlic i altament revelador que aquesta commemoració dels vuitanta anys de l'exili, i de l'inici de la dictadura de Franco, coincideixi, pràcticament, amb el començament, el 12 de febrer, del judici als nostres presos polítics, perquè es fan més vigents que mai aquests versos de Machado.

L'Espanya veritablement popular fugia nord enllà, esclafada pels extremismes ideològics del moment, mentre que els responsables del carnatge, amb l'ajut indispensable de nazis i feixistes italians, aconseguien el poder arrasant tot el que trobaven al seu pas. D'aquí, els famosos cuarenta años de paz i, més vergonyants, els quaranta d'aquesta democràcia que no ha sabut i volgut resoldre els conflictes de justícia territorial i econòmica que van ocasionar el cop d'estat del 36. 

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article