Aturats

Els primers sis mesos de la meua vida (de novembre a abril, aproximadament) els vaig passar tancada a la mateixa habitació. Era hivern i la meua mare creia fermament que si em treia d'aquella estança, l'única que es mantenia escalfada les 24 hores del dia, em refredaria irremeiablement. Diuen que quan vaig sortir no tenia prou ulls per mirar-ho tot i que quan em van portar per primera vegada al menjador de casa vaig esclafir en un plor desconsolat. M'havien tret de la meua zona de confort. Va ser com tornar a nàixer i fer cap a un món nou i desconegut.

De vegades, penso que aquells sis mesos de captiveri protector van alterar la meua percepció de les coses i van deteriorar una mica la meua capacitat d'anàlisi crítica. Encara ara em costa terriblement abandonar les zones de confort. L'última durant els últims més de vint anys ha estat el periodisme local a les Terres de l'Ebre i encara ara que estic sortint-ne com bonament puc em sento com si visqués un dia de la marmota perpetu. “Tinc la sensació que el temps s'ha aturat a les Terres de l'Ebre. Pensàvem que ser cruïlla de camins era una oportunitat, però al final no s'ha sabut quin camí agafar de tots”, deia l'enginyer Lluís Miralles, entrevistat la setmana passada a la contra d'aquest setmanari. I sí, realment una simple anàlisi periodística de les últimes dos dècades ens porta a pensar que el temps s'ha congelat i els temes són els mateixos: regressió al Delta, amenaces de transvasaments encoberts, espècies invasores que surten com a bolets, manca d'infraestructures, dèficit inversor... 

No m'agradaria caure en el victimisme estèril de sempre i tampoc sóc qui per repartir culpes, però penso que caldria una mica més de lideratge tant per marcar un dels possibles camins a seguir com per aglutinar tota aquella gent que està disposada a remar per l'Ebre. No tantes capelles partidistes i més treball cooperatiu i xarxa.

Comentaris


No hi ha cap comentari

Comenta aquest article