Som a les portes que arranqui el judici més important i a la vegada més trist que ha tingut lloc a l’Estat espanyol en l’últim segle. Potser més i tot. A partir d’aquesta setmana, membres del Govern, companys escollits per la ciutadania i representants de la societat civil faran front, al Tribunal Suprem, a unes peticions de presó que avergonyeixen només de veure. En total, la Fiscalia General de l’Estat els demana fins a 177 anys de presó per diversos delictes i, si la racionalitat no s’imposa a última hora, tot fa pensar que malauradament el tribunal acabarà recollint com a cert un relat fictici, per dictar una sentència que serà de tot menys justa.
Tota la ciutadania de Catalunya (independentistes o no) sabem perfectament que en cap moment del procés polític que ha tingut lloc al nostre País en els últims anys i vinculat al referèndum de l’1 d’octubre s’ha produït cap fet violent que justifiqui les peticions de rebel·lió sol·licitades per la Fiscalia o les de sedició de l’Advocacia de l’Estat. Cap ni un, en cap moment. Per tant, el simple processament per un delicte tan greu és un fet que quedarà en la memòria com la desproporció judicial més gran vista fins aquest moment. Més, encara, quan tot el procediment acumula nombroses mostres que revelen l’arbitrarietat de certes actuacions, començant pels atestats policials i els escrits del jutge instructor que distorsionen els fets viscuts fa poc més d’un any, i acabant pel tracte rebut pels presos a les presons de Madrid.
Davant la gravetat d’aquest judici, doncs, tots els que defensem la democràcia, així com la possibilitat que Catalunya esdevingui un Estat, en hi sentirem jutjats. Des del món local ens refermem amb el suport a uns processats que només van respondre a la demanda que va fer la ciutadania: la de poder expressar a les urnes la voluntat o no de fixar un nou marc polític. La voluntat de ser un Estat. Cal recordar, una vegada més, la inhibició que les institucions polítiques d’Espanya van adoptar per a resoldre la qüestió, deixant la responsabilitat en la via judicial, fet que suposa un tancament del tema en fals.
Com a advocada, durant els ja més de 15 mesos d’empresonaments per motius polítics, he pogut visitar en més d’una ocasió diversos dirigents a les presons. Aquestes trobades m’han servit per constatar la dignitat de cada un d’ells i la fermesa i convicció en el fet que van actuar amb respecte a la voluntat del poble. M’he emocionat conversant durant pocs minuts amb les persones amb qui vaig compartir escó al Parlament i que posteriorment han mantingut relació amb Tortosa com a membres de la Generalitat. Sense anar més lluny, ara fa un any prenia possessió del càrrec d’alcaldessa amb el suport de l’amic Josep Rull, present al saló de plens, aprofitant que feia poc temps que havia sortit en llibertat temporalment i abans que el tornessin a tancar preventivament a la presó.
Ara, ell i la resta de persones processades s’asseuran al banc dels acusats per demostrar que les acusacions que els atribueixen són mancades de qualsevol justificació. Quan ha de ser al revés: per condemnar-los, les acusacions haurien de demostrar-ne la culpabilitat. No ho podran fer, perquè no han comès cap d’aquests delictes. Una altra cosa serà el que dicti el tribunal.
Des del món local, des dels Ajuntaments del País, i en el meu cas com a Alcaldessa de Tortosa hem de seguir reclamant justícia i recordant que mentre existeixin presos polítics no estarem en un moment de normalitat. Per ells i per elles, i també pel nostre futur.
